Pagesia de Berlinale
Si vostè té un moment, li confesso, tenia preparat un altre tema, però abans-d’ahir i ahir vaig veure el país decorat amb 4.000 tractors, marxes lentes, nits al ras i foc a terra. També escoltava la indignació de la penya no pagesa aturada a ves a saber quina cua.
A sobre, vaig llegir allò del presumpte assassí en sèrie de pagesos i vaig pensar, Martí, espavila, que són els teus.On dimonis és tota aquella muntanya de gent que deien que van plorar veient la pel·lícula Alcarràs? Que deien que es van emocionar des del minut u i que el tema “els va arribar”. Quina part no van entendre? Pregunto.
Li confesso que a mi Alcarràs, ves.. Suposo que és perquè aquella sobredosi de ruralitat l’he viscuda i a secà.
Sí que em va tocar molt la seqüència de la canalla jugant amb un conill mort. Si ho hagués fet jo de petita hauria sentit un sant renec: “Deixa estar, carallot! Collons de canalla!” I tot fent memòria, he fet cap a les primeres tractorades dels 70. El papa tornava a casa amb cara de circumstàncies: “Fot terror tot allò. Massa gent, massa emprenyada.” Com enyoro el soroll i l’olor de la xemeneia del Lanz.El cas és que la pagesia d’Europa acaba la paciència. Tururut viola! Hi tenen poc a perdre, sap?
L’emprenyament és important i sembla que s’han posat d’acord. Bé! Perquè és indigne comprar tomates ségolène a quasi 8 euros el quilo i que qui les planta, conrea i cull es quedi amb les molles. També és indecent que la pagesia acumuli paperassa per justificar la seva existència mentre entoma totes les crisis possibles, combustibles, clima, aigua, preus..
Només resisteixen la crisi de valors. Si s’hi fixa, els pocs que queden tenen a veure amb la ruralia: el respecte, per exemple. A la natura, a les persones grans, a les tradicions. A la terra. Tot i que si ets de pagès, sembla que tothom té dret a dir-te com has de fer les coses. Ai!
En resum. Una mica de paciència tinguem, carai! Deixem que facin! Llaç verd al cor.
Si ens vam deixar captivar pel pobre Quimet, hauríem de ser una mica coherents, no? Escolti, dic pagesos perquè encara veig poques dones a les concentracions. Elles, les dones de pagès, tenen per a mi un altre rang. Són favorites. Ho admeto. Un dia en parlaré, només d’elles. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
