14 de març

Si vostè té un moment, avui m’agradaria recordar que som a 14 de març. A aquestes alçades, ja deu haver notat que aquesta columna ve a parlar-nos de coses senzilles. Del que passa i em passa, com a vostè, com a tothom. Doncs hauríem de tenir present que tal dia com avui, l’any 2020, contra tot pronòstic i sense anestèsia, es va aturar el món a causa de la covid-19. Per a moltes persones definitivament.

Casum l’os pedrer! No hi havia caigut, oi? Quina facilitat que tenim per passar pàgina. Miri que va ser gros allò! Miri que vam jurar que no ho oblidaríem mai! Quatre anys d’aquella parada, i fonda, mundial amb carrers buits i balcons plens. Una frenada sobtada que ens va portar a fer coses ridícules com saludar-nos a cop de colze, amb lo bonic que és saludar amb la mà al cor, i a pensar que tot allò ens faria millors. I un be negre!

Un dia 13 marxàvem rapidet cap a casa, sense saber. I l’endemà, el 14 de març, el govern aprovava la declaració d’estat d’alarma a tot el territori fins al mes de juny. Sí, a Lleida ho vam fer una mica més llarg, sí. Encara corro de la platja cap a casa, perquè ens tornaven a tancar! 

Tot. Es va aturar tot. Per culpa d’un coronavirus que ens va dividir entre imprescindibles i gent que fèiem pa, acumulàvem quilos, paper higiènic i cantàvem als balcons. 

Fernando Simón, tenir llevat humit a casa, les classes de gimnàstica del Fausto, el bon rotllo amb els veïns –que tal com va arribar va marxar– i el retorn del Dúo Dinámico es van convertir en bandera. Som millors després de tot allò? No. De cap manera. Els imprescindibles encara esperen que els reconeguem la lluita ferotge contra la bèstia. I molts dels que fèiem pa jo diria que som més exigents, més mesquins i a sobre pesem més. Segurament, la pandèmia només ens va servir per aprendre a sobreviure com un nou exèrcit de Lazarillo de Tormes. Això sí, de tot plegat en quedarà la bicicleta que va portar aquell pobre repartidor, carregat com un ruc, i que ara cria pols al traster entre aranyes de potes llargues. Però la pandèmia va tenir una cosa bona. S’hi va fixar vostè que amb mascareta tothom era guapo? Traient de circulació els temes nas, boca i papada, això era un paradís d’Adonis. Era bonic ser guapa, tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.