Morir a la presó

Si vostè té un moment m’agradaria que m’acompanyés en un exercici d’imaginació. No pretenc anar de set-ciències perquè no n’entenc un borrall ni de presons ni de política penitenciària. Conec gent que treballa a les presons. Són bona gent. Especials, perquè aquesta feina t’ha de marcar sí o sí. Per això, se’m fa fàcil empatitzar amb aquestes persones, sap? Fa unes setmanes, vaig estar a La Model a veure una exposició de l’Amical Ravensbrück sobre dones als camps de concentració i va ser entrar allà, al primer pati, que ja vaig notar que el meu cos i els meus bioritmes sentien la necessitat imperiosa de marxar.

I amb aquest rastre, avui em permeto compartir amb vostè aquest exercici de ficció, perquè fa dies que no em trec la Núria del cap, sap? La Núria és aquella cuinera que va ser assassinada a la presó. En paral·lel als crucials debats polític i sindical que provoca la seva mort, l’imagino entrant a treballar, al matí, a Mas d’Enric. Segurament amb son i fent càbales sobre coses de la vida. Coses que deixen de ser importants quan la perds, la vida. Potser portava l’uniforme en una bossa i donava tombs a si li quedaria massa arrugat; potser li importava un rave l’uniforme i somreia per l’última xerrada amb la seva filla. O vagi vostè a saber si estava atabalada per algun amor furtiu. La cosa és que la Núria devia entrar al centre i darrere seu es devia sentir aquell cop sec que tanca hermèticament les portes. Devia notar l’impacte del baf dels espais tancats. El cruixir de les reixes. L’escrutini de les mirades dels interns que passen allà els seus dies pagant per algun deute que tenen amb la societat. El que de ben segur no comptava la Núria, com tantes altres dones que moren a mans d’assassins reincidents, és que el Iulian, aquell dia, ja no seria un pres “de confiança” que treballava amb ella a la cuina, entre els cullerots, els plats i els ganivets, sinó que tornaria a matar una dona a ganivetades. Tornar a matar una dona. Una dona que treballava a la presó. Cuinera del Centre d’Iniciatives per la Reinserció –ni la paradoxa de Hempel, tu!– Una dona ni jove, ni gran. Amb una vida. Matar una dona. Aquí acaba la ficció. Hem de fer moltes reflexions sobre la mort de la Núria, moltes, tant de bo algun dia importi molt tot això i que quedi dit.