Al carrer

Si vostè té un moment, voldria que avui penséssim en persones joves que són al carrer. Persones que fem que semblin transparents, invisibles. Ella és jove. Asseguda en un raconet. A terra. Amb les seves andròmines i un gosset que, segurament, és l’ésser que més l’estima, que mai la deixarà sola i el motiu pel qual encara no s’ha permès lliurar-se del tot a l’abisme. Hi ha dos nois més, entre molts. L’un també seu a terra amb la seva gossa. Impassible al pas de persones que, cada cop més, ens aturem per demanar-li com està i què fa. Sé que hi ha molta gent que l’ajuda i això fa que hi hagi dies que el seu rostre mostri una mica de pau. L’altre noi també és jove. Es belluga amunt i avall neguitós i alguna vegada s’atreveix a demanar-te un entrepà.

T’hi fixes perquè existeixen i perquè podrien ser el teu fill o la teva filla. I tant! Imagini vostè que fossin els nostres i que haguessin passat per una situació límit que els va vomitar al carrer. Una situació que va desequilibrar una vida possible i un futur probable a mans d’alguna sotragada a la ment i a l’ànima. Allò imprevist, inexplicable, que també et deixa a tu, mare o pare, al marge de la seva vida. Perquè, sap una cosa? Això passa. 

Que siguin joves fa més mal. Passem sense mirar, com si no existissin. Sempre he pensat que ho fem per vergonya, sap? La que ens fem nosaltres mateixos, no pas elles, ni ells. Com tot en aquesta vida, també ve del llatí la paraula indîgens, -entis. Relata el DIEC2 que és qui està “mancat de les coses més necessàries a la vida”. Quin gran debat a encetar! L’obrim? I si busquem sinònims: afaitapobres, descamisat, desvalgut, furtamantes, lumpen, pelacanyes, pelat, pidolaire, pòtol.. M’aturo, perquè m’encenc. I m’encenc perquè, insisteixo, podrien ser els meus fills. Joves que han acabat al carrer per acció o per omissió. 

La meva amiga Alba s’enfada quan els tractem d’indigents, perquè això els estigmatitza sense retorn. Té raó. I la ràbia que fa sentir els comentaris condescendents d’una societat que els culpa, a ells!, de la seva pròpia desgràcia i del seu color. Escrivia Corita Kent, a principis del XX, que la vida és una successió d’esdeveniments i no sempre acaben amb final feliç. Perdre forma part de viure. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.