L’Aplec

Si vostè té un moment, avui parlarem de l’Aplec del Caragol. A l’horitzó no hi ha res més. Buit absolut. La festa que defineix la manera de ser de molts lleidatans que, des de fa dies, es mouen nerviosos entre la il·lusió i la hiperventilació. Per qui no som de Lleida resulta curiosa aquesta necessitat d’Aplec. Fa mesos que compten dies, hores i minuts perquè comenci. “Ens veiem a l’Aplec!” –per alguns LA PLEC! Cosas veredes, amigo Sancho– i piquen l’ullet. L’Aplec és rock&roll; la resta ruqueries. Pares, mares, criatures. Joves, grans, mitjans. Grossos i prims. Autoritats i desautoritzats. Advocats i desbocats. Amors eterns i mals d’amors. Els del Barça, els del Madrid, els de la Real. Blaus, blancs, grocs, negres, bordeus, verds. Metgesses i pacients. Físios i enguixats. Polis i cacos. Herbívors i neandertals. Intel·lectuals i yoyas. Dentistes i desdentegats.. Tot conviu a l’Aplec i tot el que passa a l’Aplec es queda a l’Aplec. Segurament, és la clau d’aquesta mena de congrés intergeneracional d’esperits contents que moren dilluns, en un desè cercle de l’Infern de Dant, concebut pel post-Aplec.Sí que demanaria a la concurrència que sisplau/per favor, quan la sobredosi d’amor universal i alegria intergalàctica ja ha passat a nivell d’aurora unicornial, tinguin misericòrdia de la gent que potser no arribem a aquests llindars d’exaltació. Que no cal que em parlin a menys de mig mil·límetre de distància. Que amb el terrabastall no se sent res. I no, no vull una altra cervesa. Ooooooooooom!Quan era jove, que també n’he estat, eh!, un dels personatges que m’agradava entrevistar a la ràdio era el Manolo Calpe, l’ànima de l’Aplec pels segles dels segles. Aquell homenot descamisat tenia una retranca que avui dia li portaria molts problemes. Venia a la ràdio i sempre feia la mateixa broma. “Xiqueta, tu ets diabètica?” I jo li responia: “No, per què?” “Perquè no havia vist mai una mirada tan dolça”. I jo li deia “Manolo! Coneixement!”. El Manolo ajudava a entendre l’essència aplecaire i a mi em va anar molt bé per soltar la meva habitual rancior i deixar-me portar una mica, només una mica, per l’onada de festa. De fet, vaig a l’Aplec per amor i per dir “Els de Sempre som un sentimeeent!”. Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.