Bruts!

Si vostè té un moment, avui li pregunto, em pregunto. Pregunto al món! Què ens passa? Per què ens hem tornat tan bruts i marrans? Per què en lloc d’anar endavant reculem al segle XI? Quina mena de fuita radioactiva hem ensumat per tornar a pixar als arbres? Sí, tu! Passa alguna cosa amb la pròstata universal? Perquè no és normal la quantitat de “mànegues” que tornen a buidar als arbres i als racons, amb aquella naturalitat! Que després ens queixem dels gossos, eh! Miri, una obvietat: els gossos fan pipí i caques –soc fina, eh! És que soc pubilla– i això no canviarà. No hi ha solució. La cosa queda a les mans, mai millor dit, de les famílies que els tenim i que hem de doblegar l’esquena per recollir la petjada de les bones digestions.Perquè li diré una cosa, els gossos fan cacotes i hi ha gent molt llorda que no les recull. Cert. Però què passa amb la penya que agafa #alitasdepollo per berenar i solta els ossos per terra sense cap coneixement? I aquells gurrunyucs amb tovallonet inclòs que amaguen l’entrepanet de berenar de la criatura, extra de tomata o mantega, i que també es deixa caure dissimuladament per mil racons? I aquells que un dijous a la nit, per fer les paus amb l’alcohol, agafen una safata de pollastre a l’ast que abandonen allà sobre un banc –que li juro que en trobo cada divendres al matí!– amb la seva patata dins i els ossets de la malaguanyada carcanada! I la gent que abandona la bossa d’escombraries o la runa de la reforma pels pobles?, perquè els nivells d’insolidaritat són esfereïdors. I la gent que escup? Per què escup la gent? Hi ha poques coses més fastigoses a la capa de la Terra! Hi ha tanta varietat de coses llençades a terra, tantes! No exagero, no, que soc de la Segarra i no som d’hipèrboles, més aviat contenim. Trossos d’entrepans, a terra. Ossos de costellam, a terra. Paquets de tabac, mocadors, peles de mandarina per terra. La moral dels culers, per terra. Què ens passa? Tots exigim als altres el que no ens apliquem a nosaltres mateixos –semblo un mossèn ara, oi?– i això converteix els nostres entorns en un Can Pixa a anys llum d’aquell escombrar el carrer i netejar el pedrís que hem viscut la gent de poble, perquè t’ho senties una mica teu. Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.