Càncer
Si vostè té un moment, avui li presento una amiga. «Hola, noe –pronuncia “nòè” per fer veure que parla del Segrià, ella, tan salada de Sarrià–. Mare meva, estava rellegint el darrer mail. Pot ser que sigui del 22? Si estem quasi a març del 24! Aquí estic, noe, avui t’escric sí o sí. Anem a sac: estic en el tercer estudi ja. Quan hi entres, al principi el cos reacciona molt bé i tot és fantàstic i meravellós, però arriba un moment que les cèl·lules et fan una peineta i es tornen a reproduir. I així ha passat. Vaig estar uns dos mesos sense tractament. “Una mica de metàstasi”. Res!
Ningú aquí li diu pel seu nom, ni l’oncòleg, perquè fa por. És el que és. En vista d’això, em van proposar entrar en un altre estudi. Vaig col·lapsar. Em van fer moltes proves, molestes, doloroses, increïbles, però hi vaig entrar. I llavors has de donar gràcies a la vida perquè estàs en un assaig d’un laboratori amb només 100 persones a tot el món. Això és bo o és dolent? I a partir d’aquí, em van fer la primera tanda i la setmana vinent torna a tocar. I jo, que tinc dos collons, vaig sola a visitar-me al Vall d’Hebron i passo per la porta “d’allà” i parlo amb “ell”. Li dic: “Sé que ja no estàs aquí, però si hi fossis, ajuda’m a portar tota aquesta merda.”
Ai, noe, quan estic a la sala d’espera veient la parròquia, penso que no estic tan malament. L’oncòleg només fa que preguntar si he perdut la gana. Ha, ha, ha! Si peso quasi 100 quilos! Enorme! No m’han caigut els cabells, no tinc gaire bon color de pell. Si em veus i no saps res penses que tinc una malaltia de tiroides o la menopausa. Ningú no pensaria que tinc càncer. Quan et trobes malament és espantós, només vols plorar, però un dia et despertes, et trobes bé, veus una mica de llum i penses sí, vale, una mica de metàstasi, però ara amb el tractament nou marxarà… I així anem, noe, espero no ser massa crua».
Quan li van detectar càncer, vam dir que ens escriuríem cada dia, per fer catarsi a l’extrem. És impossible. Ingenu. Però han passat dos anys i aquí estem. No va de guerreres, el càncer, redeu! És la vida. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
