Habitació del caos
Si vostè té un moment, avui, compartirem una revelació. M’ha costat mig segle arribar-hi, però crec que ho tinc! Aviso abans d’arrencar: si vostè té fills i filles PLUSQUAMperfectes, pari de llegir. La realitat que es descriu tot seguit li faria un mal irreparable i no estic jo per deixar ferides inexpiables a la societat. Ja hi ha bancs per a això. Les següents línies només són aptes per a mares i pares que tenim fills i filles IMperfectes. En direm “criatures disruptives”, que és més del mood –centra’t, Martí!–.
Només hi pot haver una explicació al nivell de caos que pot acumular un al·lot o una al·lota a la seva habitació. Tenen informació extraterrestre i saben que això petarà en qualsevol moment! Ho saben! Per això ho tenen tot amuntegat. Preparat per si han de sortir corrent! Una jugada mestra, aquesta sí! Si la cosa es complica: o et quedes al búnquer, que ja hi tens de tot, o arrambles amb la muntanya que reposa sobre la cadira i #correportuvida Miri que n’era de fàcil!
Comencem a reconèixer que són molt més llestos que nosaltres aquests mamífers que anomenem filles o fills i saben que estem a tres compassos del s’ha acabat el bròquil. Si no, què, eh? Quina explicació té la col·locació arquitectònicament perfecta de sis jaquetes i vuit samarretes a la cadira? Com s’argumenta que obris la porta i et quedis entrebancada perquè darrere hi ha penjades tres jaquetes més, dues bufandes, dos motxilles d’esport i tres tovalloles que estan per anar al safareig caminant! Com assimiles l’exèrcit de kets que et miren dispersos i desaparellats des de tots els angles possibles que abastes amb la vista! I vasos i coberts que cauen i t’espanten quan intentes apartar algun objecte sospitós per accedir a la zona anomenada “finestra per ventilar”. I quilòmetres de cables embullats! I tots els mitjons perduts de l’univers són allà, entre llençol i matalàs. No pregunti. Mai!
I no demanis que es facin el llit que diuen que “bah, total per tornar-lo a desfer”. Li arribo a respondre cosa similar a ma mare i, del clatellot que m’hauria caigut, encara avui estaria una servidora donant tombs sobre el meu propi eix. Ai, mal de molts, conhort de ximples, oi? Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
