Gisèle Pélicot

Si vostè té un moment, li dedicarem aquest espai a la Gisèle, perquè se’n parla poc i la seva dimensió humana s’ha d’inocular en vena a tothom. La Gisèle portava anys amb mals de cap, dolors ginecològics, cansament crònic, li queia el cabell. La peregrinació pels metges no va concloure que el que li passava es descriu com submissió química i tenia finalitat d’abús sexual. Dit així, sona fred, distant, gairebé asèptic. Però la realitat és que el seu marit, “socialment exemplar” com a pare, treballador i veí, la drogava i contractava homes perquè n’abusessin. Ell només ho gravava, diu el malparit. Els altres no eren conscients del delicte “perquè tenien el permís del marit”, diuen els desgraciats que n’abusaven. Llegia un article que parlava de “senyors” de classe mitjana amb vides “normals, amb família, fills”. Aquest sistema nostre ens té tan doblegats i congelats que ja ni reflexionem la dimensió de les coses que escrivim.

La Gisèle no es trobava bé perquè des del 2011 fins al 2020 va ser violada, com a mínim 5 vegades per setmana, per uns 80 miserables que tenien entre 22 i 70 anys. Vagi vostè a saber quantes altres vegades i quants altres animals n’hauran abusat fora dels números que ha comptabilitzat la investigació. La bèstia, el marit de la Gisèle, només demanava que es rentessin bé les mans, que no fessin cap olor, que deixessin el cotxe lluny de casa i que s’escalfessin les mans abans de tocar-la per no despertar-la. M’explota el cap i el cor, l’hi ben juro.

Es diu Gisèle Pélicot pel cognom de casada. 50 anys de matrimoni amb un “bon paio” a ulls del món. Aquests dies se celebra el judici a França després de 4 anys dedicats a reconstruir aquest calvari. Cada detall que en surt convida a dimitir de la condició humana.

Però sap què trobo excels? Que la Gisèle, que ara té 67 anys, ha decidit no amagar-se perquè té clar que no és ella qui s’ha d’amagar. Entenem la dimensió d’aquesta bravíssima decisió? Que qui ha de tenir vergonya són totes les bèsties que li van fer mal. És més, vol que el judici sigui públic i que es coneguin els noms i les cares dels criminals. I així és com es canvia el món, ni més ni menys. Gràcies, Gisèle. Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.