Quan les cases tenien nom
Si vostè té un moment, recordarem aquells temps en què totes o la immensa majoria de cases tenien nom. Si vostè és de poble –tothom som de poble, Martí!– deu tenir casa amb nom. Jo soc l’Anna Maria de cal Pomassons que venia de Pau Massons i que amb el temps ha acabat en una rajoleta a la façana com a Cal Masons. Tendim a la síntesi a casa, sí.
La gent de la generació X vam poder viure aquesta particularitat, que esdevenia un bonic exemple de les identitats i històries particulars de cada família. Sorties de casa i veies cal Forcat, cal Mages, a un costat ca l’Amores i ca la Meda. Caminaves cap a cal Mestre, veies l’escala immensa de cal Sala i el carreró de cal Traus i ca la Quima. Aviat, cal Comabella i tot seguit cal Pastó...
Aquell món amb cases que tenien nom responia no només a un cert ordre que avui en dia s’està diluint, sinó a una part de memòria històrica i col·lectiva que t’explicava coses de cada casa i de les persones. A vegades, amb noms dignes de menció com cal Pa i Peles que la vida posava relativament a prop de cal Rata o de cal Morros i altres que sempre em van semblar sensacionals i rítmics com cal Raccioner. Tinc una fixació per saber els noms de les cases, ca l’Oliaire o cal Gabatxó. Deia la Núria: “Estaves de marxa a Lleida i escoltaves, gabatxooona!” I no era bonic aquest moment antagònic a la protecció de dades? Amb els anys, he escoltat noms dignes de menció que marquen estirps per magnes o petites que siguin: ca la Bruta amb retranca top. Cal Cigala, que lògicament ha donat grans moments, o cal Corredisses on imagini’s vostè el rock&roll que s’hi devia viure. Cal Galtes, #nohaymáspreguntasseñoría, Ca la Bòrnia de finalitat incerta i desconcertant o cal Crac, vagi vostè a saber...
Diria que quan les cases tenien nom el món era més bonic, més endreçat, perquè també diria que és ben cert que les coses que no tenen nom, tampoc no tenen ànima, de fet no existeixen. Pensi-ho. La història de molts dels nostres pobles estava i està allà, al nom o al malnom de la casa. Tant de bò no es perdi aquest tresor patrimonial i històric, perquè són les nostres arrels, allà on érem realment alguna cosa amb sentit i amb fonaments sòlids. Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
