El Pilar Just d’una vida

Si vostè té un moment, miri, avui estic toveta. Li podria parlar d’un baret discret, petit, familiar, molt nostre. Com tants, oi? Li podria parlar de La Passarel·la davant de la passarel·la del riu –no vau suar massa per buscar nom, eh, família? Podria parlar de coses, però prefereixo parlar d’ella i d’ell. La Pilar i el Just. Aviat passen al pentagrama de la jubilació. Diuen que faran les seves coses, però costa de creure perquè “les seves coses” som nosaltres. Tothom qui, al llarg de 27 anys, hi ha passat a fer el millor cafè de l’univers; esmorzars que arreglen els recursos humans de mitja Banqueta; esqueixada dels déus de l’Olimp –no salivegis, Martí! O l’entrepà de calamars més castís de la riba del Segre, ¡Ríndete, Manzanares! La Pilar i el Just s’han passat tres dècades llevant-se abans que el sol, mentre nosaltres fèiem el darrer son, per cuinar el que ens hem cruspit amb delit, amb necessitat, amb plaer, amb agraïment.

Temps enllà, ell treballava al Triunfo. Ella al Blanco. I, com va disparar la Terry: “El Just va apuntar al blanco i pam, triunfo!” Així de senzilles són sovint les coses més sòlides. Paraules com proximitat o allò del quilòmetre zero no fan justícia a trajectòries i negocis com aquest i a persones com el Just i la Pilar. Ella, tan discreta sempre, amb aquella mirada en la qual busques aquell somriure mesurat però franc que, a mi, li dic, em té el cor robat. El Just, homenot de rialla fàcil i acudit ràpid –sempre em fas riure molt, però són dolents de mort mortal, Just! #algúhohaviadedir.

Es jubilen. Tot s’acaba menys l’hermosura, diuen. Com tants altres negocis petits familiars que ja han fet el seu recorregut. Segurament, han passat massa nits sense dormir, m’hi jugo un pèsol. Però també han donat vida a les ciutats i als barris. Han estat alè per a les persones que hi hem passat estones de riure o de laments. Estones en què només vols silenci o estones en què un “bon dia” et salva la vida. Espero que descanseu molt i que en alguna pedra de la Seu Vella deixeu amagadeta la recepta de l’esqueixada, redeu, que no sé si podré viure sense. Ara només cal desitjar que la vida us regali una carretada de nets mocosos i hiperactius, ha!, tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.