Anem a viure junts, ‘silvers’?

Si vostè té un moment, fem una projecció de vida silver, va. Silvers som tothom que tendim a la cana, sap? Els llomplatejats de tota la vida, ha! Què li sembla si anem a viure junts i fem allò del cohousing que m’explicava la Marta Feixa? Fa anys i panys que ella ho pregona i com més edat guanyo més clar ho veig, l’hi ben juro –no juris, Martí!Va, fem un cop de cap, busquem un raconet al món on vostè i la seva parella, jo i la meva i altres parelles i desaparellats i desconjuntats, vulguem compartir. No, no cal gaire gent, no. Si tres ja és multitud, imagini’s com pot acabar això si fem molta colla i a sobre d’edat.. Busquem el lloc i posem-li un nom, per exemple La Finquilla –miri, sí, m’ha sortit així, del yin creatiu. La Feixa fa anys que avisa sobre el tema del cohousing, és a dir, triar aquelles persones amb qui acabaries els teus dies i buscar un lloc per viure i compartir –amb una metge i algun físio també, sisplau, per favor– els fèmurs que es trencaran, les pedres a la melsa que vindran, els malucs que s’hauran d’operar, els audiòfons que caldran, les cataractes que caldrà anar escampant i tot el festival d’eventualitats que van venint per quedar-se. No se’m fa difícil imaginar la situació i m’agrada, miri. Un silver i un pelat juguen a tennis contra la paret, perquè la pista ja sembla el desert de Merzouga. Juguen i s’insulten, com han fet tota la vida. Un altre sobre la bici estàtica, pedala com si s’acabés lo món i acaba la cinquena carrera. Un altre fa els números de la cosa comú i explica acudits verds. Una altra repassa obsessivament la llista de la compra no fos cas que hi faltés calci i magnesi i vitamines, moltes! Llarga vida als complements! També n’hi ha una altra llegint Shakespeare al petit jardí compartit donant gràcies a la vida pel sol i per la pau universal. I un parell de rosses a la minipiscina salada que és bona per als ossos. Fan aiguagim o invertides a la gespa artificial com Transformers de desguàs i repassen la vida amb poques paraules, ironia, calma i amb la sensació d’una vida prou ben lluitada i viscuda. Qui treu lo gooooos, avui? Algú va dir que tenir gosset era pura teràpia. Ara tothom xiula, clar, i la de sempre renega. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.