Morir

Si vostè té un moment, avui aprofitem i parlem de la mort. No s’espanti. He anat a parar aquí, perquè avui és dia 1 i està bé comentar la por que tenim de parlar, en general, sobre la cosa de morir. Clar que fa pena que la gent se’n vagi i fereix i derrota, però morir és el final inevitable de totes i cadascuna de les nostres històries.

Amaguem la mort, sobretot als infants, i així creem un tel d’incertesa, també de por, sobre una realitat que s’hauria de viure –viure la mort és una paradoxa, certament–, perquè sempre s’ha d’acabar afrontant. Amagar la mort és, tal com jo ho veig, una sobreprotecció innecessària que no porta res de bo; res, mai.Llegia que Oxford i Silicon Valley ja estan treballant en una data a partir de la qual podrem decidir no morir i si això passa ja ens podem calçar. Li recomano la lectura de Les intermitències de la mort de Saramago perquè vegi vostè el sarau que s’organitza el dia que, de cop, la gent deixa de morir.

Quan era petita, al poble, el ritual de la mort formava part de la vida. La caixa i els difunts tenien un lloc al menjador, a l’habitació o a l’entrada de casa. Tothom podia passar a acomiadar-se’n. Sí que és cert que hi havia molta comediada en aquesta desfilada de negror, però la canalla també en formàvem part, amb respecte, sense por. Sempre hi havia una iaia que sentenciava: és l’única llei justa, la mort; la mateixa per a tothom. De petita no entenia la gravetat ni la profunditat de la frase, però amb els anys, n’agafes tots els matisos. 

Avui, la mort només genera camions d’escaaalf i muntanyes de terra que se suposa que ens ha de ser lleeeu. Diu el Dr. Fidel Delgado que els humans sempre estem “en tránsito”. Que per passar al “más allà” ens hem d’allunyar del “más acá” i que la qüestió està, al final, en trobar “por dónde se sale”. Ben vist. Pedro Capo canta que “la gente buena no se entierra, se siembra” i això em sembla repreciós en una societat que té por de morir i poc reflexiona sobre com de refotudament terrible que ha de ser néixer, no? Estàs allà, nedant amniòticament i de cop: moviment, soroll, llum, la fredor de l’hospital i algú que et dona la benvinguda a la vida amb una surra al cul, que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.