80 anys després d’Auschwitz

Si vostè té un moment, notarà que he deixat passar una setmana llarga des d’aquella data de gener quan se’ns convida a recordar l’alliberament d’Auschwitz. Ja que hi som aprofitem per explicar que es tractava de tres camps: Auschwitz, Birkenau i Monowitz. El primer de concentració, el segon d’extermini, el tercer de subcamp de treball. Adoni’s de la complexitat del sistema concentracionari nazi.Han passat 80 anys i una té la trista sensació que, per desgràcia, com més distància pitjor, tot i que les poques persones que van viure l’experiència als Lager insisteixen en recordar-nos el deure de recordar. Ni quan van sortir dels camps, els volien escoltar. Feia massa mal reconèixer que havies viscut aliè a aquell horror. O potser ara no ens ensumem què està passant als camps de Turquia, Síria, Sud-àfrica o Gaza? Però continuem remant, oi? Mercè Núñez va escriure: “Calgué vèncer la por de tornar a la vida normal, aprendre de bell nou, com una criatura petita, els gestos senzills: pagar el lloguer, anar al forn a comprar el pa, saludar un veí; sortir del ghetto moral, de «jo ja no soc com els altres»”. Era una deportada a Ravensbrück, un camp pensat per a 3.000 presoneres, on n’hi van encabir 120.000. I avui? Hi ha qui mira l’Israel contemporani i pontifica; ai! Pensem poc en altres col·lectius profundament castigats pel nazisme com el poble gitano o les persones homosexuals. Es passa per alt que es va assassinar un milió i mig de criatures i s’oblida els milers de víctimes que no podrem reconèixer mai perquè es van quedar als trens, a les marxes de la mort o a la documentació cremada dels camps. Ara, la notícia de l’alliberament d’Auschwitz és un must en forma d’escenificació lacrimògena i una notícia que queda comprimida entre no sé què de l’OTAN i no sé què d’un tal Errejón. I mentre contemplem l’espectacle i abaixem els ulls de la vergonya, se sent cada cop més fluixeta la veu dels últims deportats que recorden que història no és el mateix que memòria, bàsicament perquè la memòria conté el trauma, la pell i l’esgarrifor d’una ferida que ben aviat el negacionisme anirà esborrant i algú dirà que segurament importa poc tot això. Per tant, que quedi dit.