En Teo va de tardeo

Si vostè té un moment, ara que fa un any que ens coneixem, ja podem compartir aquesta experiència religiosa que s’ha convingut a anomenar tardeo. No, no em convencerà que n’hem de dir vespreig. La vesprada té una càrrega impresa de poesia i els tardeos de lírica poca. El cas és que, després de molt temps de resistència rància, he caigut a les urpes del tardeo. 

Entres al local a cegues, perquè la boira fa la màgia i les ulleres s’entelen! Mau! Et dona la benvinguda el Loco-motion de Kylie Minogue que provoca aquells espasmets irrefrenables a les espatlles. Una senyora balla sobre la meva esquena. No passa res. –Martí, no es pega; no s’insulta. Ara, entra un paio amb les ulleres embafades i les porta al clatell! Tan boomer! Riem. S’acaba de cop el riure quan escolto “Que no la encuentre jamás o sé que la mataré.” La mare que em va.. Loquillo! Començo a mirar la sortida amb neguit. Prendrem mal. La gent balla. Se la saben de cap a cap! Pillastres! Malfactors! La senyora que balla sobre la meva ronyonada ara salta –No es pega; no s’insulta, Martí. Toquen el voooy camino a Soria. Eufòria general. De cop, les meves orelles senten un senyor que canta “¡Amo a matón. Matarile al maricón!” I aquí sí que agafo el bolso i encaro la sortida esperant que la BRIMO, l’ARRO i els GEOS rebentin la porta i acabem tots emmanillats de bocaterrosa. Em falta el Corazón de tiza però opto per demanar vermut que “només” són les 8 del vespre i això chachipiruli. 

–Martí, boomer! 

–Tu més!

Reconec que el tardeo és un bon invent. Fa feliç la gent i allarga la tarda per anar a dormir a l’hora. Ja ho hem viscut això, oi? La gent jove surt de casa aviadet i també tota la gentada que estem madurant (envellint, Martí, envellint) en massa. Dones i homes que marquem els tempos d’una generació tremenda i multitudinària que, en 10 anys, caldrà atendre més enllà de Loquillo i més ençà de serveis per a persones grans encara actives físicament i mental. Fem veure que no està passant, però avança i ràpid. Cuando lleguemos a este puente ya lo cruzaremos, diu? També té raó, vostè. Com sempre. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.