Catalunya com a excusa

Aquest passat dijous el president del Govern, M. Rajoy, va dir a Lleida que l’empatia és un element fonamental en la política. Estic d’acord amb aquesta opinió, però dit precisament per ell, és una mostra de cinisme monumental. Ha estat ell i el seu Govern els que han ignorat repetida i voluntàriament durant anys les demandes pacífiques i democràtiques de milions de catalans. Si hagués mostrat fa anys una mica d’empatia amb aquestes demandes, ara, evidentment, no estaríem on estem. Recorden les campanyes contra l’Estatut català, els nos al pacte fiscal o a una consulta pactada, etc.? No hi ha hagut ni una engruna d’empatia, per part del Govern central a totes aquestes demandes. Però aquesta reiterada actitud més que penalitzar el PP, li ha donat ales per mantenir-se al Govern. Parar els peus a les aspiracions catalanes ha estat el millor antídot per fer front a tots els problemes interns i de corrupció que han sorgit com a bolets aquests anys. I els suposats partits de l’oposició, o bé han donat directament suport al PP o han fet seguidisme de la seva política callant i deixant fer. Només Podemos ha obert una escletxa a la situació catalana però per desgràcia amb molt poc èxit. El repetit discurs que es feia servir en la pitjor època d’ETA, que en absència de violència i de manera democràtica es podia defensar qualsevol cosa, fins i tot la independència, s’ha demostrat amb fets i de manera reiterada, que no és veritat a l’Espanya actual. Anar contra les aspiracions independentistes de Catalunya és l’element comú que posa d’acord molts dels partits de Madrid, manté en silenci còmplice la intel·lectualitat espanyola i fa que gran part de l’opinió pública espanyola accepti com a mal menor els treballs de claveguera del Ministeri de l’Interior o la manipulació de la justícia. Sense el tema de l’independentisme de Catalunya, la política a Madrid seria molt diferent! En resum: lluitar contra la Catalunya independentista és la millor excusa per governar sense gaires problemes des de Madrid. Els resultats electorals, els pactes posteriors i els silencis mediàtics a l’abús de poder així ho demostren.