Parlem d’odi

Aquesta setmana vuit companys professors i professores han hagut d’anar a declarar davant el jutge per unes denúncies presentades d’incitació a l’odi. Sorprenen molt les ganes i les presses de portar aquests mestres davant del jutge i donar-li tot el ressò mediàtic possible des de Madrid per convèncer la població espanyola que a Catalunya només treballem per odiar qualsevol cosa que tingui a veure amb Espanya. Parlar a classe del que va passar a Catalunya l’1 d’octubre pot ser motiu d’incitació a l’odi, però curiosament hi ha els següents fets que es contemplen com a “normals” i als quals ningú a Madrid hi vol veure cap odi: passar-se deu anys sense escoltar i menyspreant les demandes democràtiques de la majoria de catalans. Els reiterats nos a un nou Estatut, pacte fiscal, consulta acordada o referèndum. Les recollides de signatures per tota Espanya contra l’Estatut. Els reiterats boicots als productes catalans. Escoltar “puta Catalunya” des de fa dècades als camps de futbol quan juguen equips catalans, sense que passi res. Que als catalans se’ns digui nazis que adoctrinem la gent (quan el nostre Parlament ha estat el més plural de totes les autonomies!). Veure com hi ha gent que sempre ha tingut com a objectiu carregar-se el model lingüístic del nostre país que tan ha fet per la cohesió i integració de tots els catalans i nouvinguts. Veure com a les manifestacions feixistes hi ha impunitat de violència i amenaces, sense que ningú acabi davant el jutge, empresonar els nostres representants polítics elegits democràticament, etc. I, a més a més de tot això, ens hem de creure que a la resta del sistema educatiu en mans de PP i PSOE es parla a les aules amb equanimitat, respecte i ponderació de la situació de Catalunya i els independentistes, sense caure en cap comentari odiós. En resum: dos maneres diferents de veure i jutjar les coses, però amb la clara evidència que els independentistes hem passat a ser els culpables de tots els mals de l’Estat i els únics que incitem a l’odi. La resta sembla que és normalitat i Estat de Dret immaculat, ja que la unitat d’Espanya així ho exigeix.