I ara li toca al català

La Croada dels fonamentalistes de la Constitució no s’atura. PP i Cs, amb el còmplice necessari de PSOE/PSC, continuen emprant el 155 com si fos el seu llibre de desitjos. Ara li tocarà el rebre a la llengua catalana. L’eina que ha estat peça angular per aconseguir una societat transversal cohesionada, en què la llengua fos punt d’unió entre gent de diferents orígens, races i religions, ara està en el punt de mira d’aquells que volen desmuntar la societat catalana de les darreres dècades. Les caretes ja han caigut i ara els fets parlen per si mateixos. L’1-O i la nit del 21-D va quedar clar com anirien les coses a partir d’ara. Cs és un partit que ja va néixer amb la voluntat de carregar-se la immersió lingüística a Catalunya. Ha anat amagant el seu odi a la llegua catalana, parlant de la igualtat entre el castellà i el català i afegint-hi l’anglès per dissimular encara més les seves intencions. La nit del 21-D, amb la rauxa d’haver sigut el partit més votat, va quedar clar aquest pretès trilingüisme de Cs: declaracions només en castellà i crits de “yo soy español, español”. I ara el PP i Cs ja es preparen per diluir al màxim la importància i presència del català a Catalunya. Ja volen que el català no sigui un requisit per accedir a l’administració pública catalana, que no sigui la llengua vehicular a l’ensenyament i ja tornen a voler dividir la societat catalana, entre els que volen l’ensenyament en català i els que el volen en castellà. Es volen carregar el bé més preuat de la nostra societat: el català com a eina d’integració de tothom. Els molesta molt la magnífica realitat de veure una colla castellera, integrada per gent de tot tipus, condició i origen que parlant en català intenten fer un castell. El que volen els del PP i Cs es que hi hagi castellers i castilleros per així tenir una societat dividida que els faciliti governar. Ja ho van deixar clar fa poc, dient que la llei està per sobre de la convivència! Malgrat l’estat de la por i de la imposició que regna a Espanya, continuo creient que, sobre el nostre futur, la darrera paraula –en català– la tenim naltres, però només si estem units.