A Ponts

Fa uns dies em va tocar anar a Ponts, aquesta vila de la Noguera a la qual fa molts anys que tinc una vinculació particular. El motiu va ser ben trist: el traspàs de Josep Nosàs Guàrdia, el cosí del meu pare i padrí de la seva boda. A ell i la seva dona –la Tresina–, encara molt lluitadora, sempre els he tingut una estima especial. Ells dos van ser el meu primer referent a les terres de Lleida, molt abans d’aterrar a l’EOI de Lleida, ara fa més de trenta

anys. Ells dos eren els que ens rebien a la Fonda Cadí, quan anàvem o tornàvem de visitar la cosina –i germana religiosa– Soledat a l’hospital de la Seu d’Urgell o de fer una escapada a Andorra. De ben petit vaig començar a conèixer Lleida des de Ponts, vaig conèixer la seva gent i la seva generositat, el seu accent peculiar, que ara ja tinc interioritzat, i les sempre interessants i sovint divertides opinions sobre els barcelonins o els lleidatans de capital. La meva àvia –la Lola de Ponts– havia tingut una pensió al carrer Avinyó de Barcelona, per on va passar molta gent de Ponts que estudiava o treballava a Barcelona. Era com una petita ambaixada pontsicana a tocar del Palau de la Generalitat. A la Fonda Cadí vàrem veure néixer i créixer els seus fills i filles: la Mercè, el Xavier, la Tresa, el Josep i el Joan. Amb ells i els meus pares vàrem gaudir de grans moments de bodes i batejos a la magnífica col·legiata romànica de Sant Pere de Ponts i a l’església de Santa Maria. Amb ells vàrem viure també el canvi de la Fonda al Restaurant el Xalet, amb la Mercè i el Francesc al capdavant. Un lloc on sempre ens fan sentir com a casa, amb una cuina excel·lent. Gràcies al meu pare vaig conèixer i estimar les terres lleidatanes, tot el que després m’ha passat a Lleida, crec que és part d’un destí capriciós, digne d’un guió de pel·lícula. En tot cas, vull aprofitar aquest escrit d’avui per agrair a Ponts i a tota la meva família pontsicana els bons moments que hem viscut i pels que encara queden pendents. La meva àvia, des del cementiri de Ponts, i el meu pare, des del de Barcelona, de ben segur que m’agrairien aquestes ratlles que avui us dedico. Pe

r

què com deia ell: “A Ponts tots són bons, i si no són bons, no són de Ponts!”