Auschwitz en gris (I)

Fa anys que estudio el període que va entre la República de Weimar (1919) i la caiguda del Mur de Berlín (1989). Dins d’aquest període hi ha un tema absolutament impressionant que és el món de l’Holocaust i dels camps de concentració. El tema és conegut i popular gràcies a les moltes pel·lícules i llibres basats en aquest tema. El problema és que molta gent es queda només amb el més impressionant de la pel·lícula o el llibre. Sovint tot sembla ser blanc o negre i sense grisos. Però allà la vida també estava plena de matisos. Ningú que no hagi viscut l’infern sobre la terra que van significar aquests camps podrà entendre del tot el que hi passava. S’hi va poder viure el pitjor de la raça humana, però també els actes de valentia i generositat més increïbles. I això es vivia diàriament i sovint per part d’un mateix protagonista. Prioritzar a qui s’ajudava gràcies a un tros de pa extra, a qui se li donava una feina menys feixuga per una malaltia... Mil detalls que podien significar la vida per aquells que en gaudien, però també la mort per aquells que no ho feien. És molt interessant en aquest sentit veure com una persona que en un llibre surt com a digne de lloança per la seva actitud d’ajuda, en un altre surt com a una persona dèspota i sense sentiments. Parlem de la mateixa persona? Doncs sí. I evidentment no en parla de la mateixa manera qui en va sortir beneficiat que qui en va sortir perjudicat. Hi ha dos casos que en són un bon exemple. El primer és el cas de Cilka Klein. Aquesta dona surt en el famós llibre El tatuador d’Auschwitz, de H. Morris, com a personatge positiu que ajuda els enamorats protagonistes. Després, la mateixa autora li va dedicar el llibre El viatge de la Cilka, en què explica el seu pas durant 15 anys per camps de treball soviètics, després de ser acusada de col·laborar amb els alemanys al camp d’Auschwitz. Però la mateixa Cilka surt al llibre 999. Les primeres dones d’Auschwitz, de H. Dune Macadam, on una de les supervivents, Edith Friedman, parla d’ella amb aquestes paraules: “Només tenia 16 o 17 anys però era despietada. [...] Cilka no era el tipus de persona que fes favors a ningú.”

La mateixa persona vista amb ulls ben diferents. Qui té raó? Segurament les dos versions són correctes. En el proper article

parlaré d’un altre cas polèmic: Antonio García contra Francesc Boix.