Aneu a ‘pactar’ fang!

Per terres lleidatanes es coneix l’expressió “anar a pastar fang”. És una expressió que es fa servir quan vols desentendre’t d’algú de mala manera.

Trobo que l’expressió em va molt bé, per donar la meva opinió sobre el procés de negociació del nou govern. Només necessito canviar pastar per pactar i ja ho tindríem ben expressat.

Per a mi, en aquest procés no hi ha cap responsable únic i sí molta culpa compartida i molt poca talla política. És incomprensible –per a qualsevol persona que segueixi la política– veure com ERC pacta amb pocs dies amb la CUP, però acceptant que no entrin a govern i que es reservin el dret a una moció de confiança d’aquí a dos anys, si no els agrada com van les coses.

Per si no fos prou, exigeixen que en les futures negociacions amb JuntsxCat no es canviï res del ja pactat amb ERC o es poden repensar l’ajut extern. Després d’això, JuntsxCat s’ho agafa amb tota la tranquil·litat del món per arribar a un pacte.

Un pacte que en aquest cas sí – diuen– que implica entrar a govern i fer-ho amb perspectiva de 4. anys i no de dos. De ben cert que no ha sigut la millor manera de començar aquestes negociacions, sobretot si tenim en compte que els resultats electorals van ser prou clars per no deixar cap més alternativa de govern que un pacte entre les forces independentistes.

Ara es fa molt pesat i emprenyador veure com van passant els dies i el més calent és a l’aigüera. I tot això com si la situació política, econòmica i social fos per tirar coets.

Espero que com més aviat millor arribin a un acord tots plegats. Un acord real, pràctic i efectiu que retorni la confiança a la ciutadania.

Un acord en què el primer polític que se’l salti o es dediqui a fer tuits en contra de l’altre per fer partidisme quedi fulminat i fora del govern. Un govern que vagi de la mà aquí i a Madrid a l’hora de defensar els interessos de Catalunya.

D’altra banda no s’entendria el fet d’anar aquí junts i a Madrid cada un pel seu compte, com si els problemes de Catalunya fossin diferents a Barcelona que a Madrid. Ja sé, però, que en el món de la política tot és possible.

Fins i tot que en el Gobierno més progressista de la història hi hagi exiliats, presos polítics i es faci els ulls grossos amb monarques corruptes. .