De R. Parks a B. Obama

Durant la Covid, amb els seus confinaments i limitacions per poder sortir, vaig aprofitar per llegir molt però també a revisar i millorar la meva biblioteca. Dos dels llibres que he aconseguit són d’una simbologia i pes històric incommensurable. Dos llibres que marquen un començament brutal i un final impensable.

Em refereixo al llibre de Rosa Parks My History escrit el 1992 i signat el 27 de març del 1994. L’altre llibre també signat és The audacity of hope del 2006, de Barack Obama. Dos dates enllacen aquests dos llibres.

L’1 de desembre del 1955 Rosa Parks es nega a fer cas a James Blake, conductor de l’autobús en el qual anava Parks i que l’obligava, segons ell i seguint la llei, a asseure’s al final de l’autobús i no en el lloc on estava reservat només als blancs. Això passava a la ciutat de Montgomery (Alabama), un dels estats del sud dels Estats Units. L’altra data és el 20 de gener del 2009, quan Barack Obama és investit president dels Estats Units.

El primer president negre en tota la història dels Estats Units. Després de 54 anys de l’acte de desobediència de Parks, Obama passava a ser la màxima autoritat dels Estats Units. Si aquell llunyà dia del 1955 li haguessin dit a Parks que això acabaria passant, de ben segur que no s’ho hauria cregut pas.

Cal recordar que aquesta desobediència li va comportar ser denunciada, jutjada i condemnada a anar a la presó durant un temps. Havia violat la llei imperant i desobeït l’autoritat. Però crec que encara més sorprès es quedaria el mateix James Blake si sabés que això passaria i que ell, a més a més, quedaria com un estúpid supremacista blanc típic de l’època.

La història ha posat cada un al seu lloc, però això no ha evitat el patiment, la injustícia, els abusos i la incomprensió de tanta i tanta gent durant 54. anys. No voldria fer comparacions amb l’actualitat sobre el tema d’obeir la llei, anar a la presó i de coses absolutament impossibles i impensables que al final són realitat i de gent que es posa medalles dient que compleix la llei i que amb el pas del temps queda com idiota. No vull comparar, però... es fa difícil no fer-ho.