Segona i última

Quan es va formar el primer govern PSOE-Podem vaig escriure en aquesta columna que s’havia d’aprofitar la situació: un govern d’esquerres a Espanya i un d’independentista a Catalunya. Aquella conjuntura atípica havia de facilitar trobar una solució a l’etern problema de les relacions entre Catalunya i Espanya. L’oportunitat com ja sabem es va malbaratar per les disputes internes d’uns i els incompliments dels altres. Ara d’una manera impensable fa pocs mesos, ens trobem gràcies a només 7 diputats de Junts amb una segona oportunitat. El complicat canvi de posicionament de Junts amb Puigdemont al capdavant passant del “no” al “sí” a la investidura de Sánchez obre un nou escenari que ja ha encès els carrers de mig Espanya i les tertúlies polítiques dels mitjans. El de PSOE i Junts ha fet enfadar molta gent. Uns consideren que s’ha cedit massa davant els independentistes i els altres que ens han tornat a enganyar amb les tradicionals promeses sempre incomplertes per part dels qui governen. I és cert, de promeses i enganys ja n’hem patit prou: primer dient –en època d’ETA– que en absència de violència es podia defensar qualsevol cosa, fins i tot la independència, després hem vist que quan ho fas, ells mateixos et consideren i et tracten jurídicament com un terrorista. Després dient que s’havien de guanyar les eleccions i tenir majories al Parlament. Quan es va aconseguir es va bloquejar tot amb la justícia espanyola actuant allà on els partits antiindependentistes no podien arribar. I deixo de banda promeses i enganys en temes econòmics i d’infraestructures. Ara uns i altres ja estem escamats, sabem que la confiança està molt deteriorada, però, per altra banda, s’ha de reconèixer la valentia d’arribar a uns pactes molt complicats que han enfurismat la dreta, l’extrema dreta i fins i tot gent de dins dels seus partits. La legislatura comença complicada i amb molta gent de totes bandes amb ganes de dinamitar-la. Els antecedents no ajuden a ser optimista, però la valentia es demostra anant contra tot allò que en principi sembla que ens pot vèncer. Les parts implicades seran prou hàbils i valentes sabent que no hi haurà una tercera oportunitat? El fracàs només donaria ales i raons als qui defensen que com pitjor va tot, millor per a ells.