La DMZ de Corea

Corea del Sud és un país amb una història convulsa i traumàtica. Aquests dies mentre estava a Busan s’ha celebrat el 79è aniversari de la seva independència. El 15 d’agost de 1945, després de la derrota japonesa a la II Guerra Mundial, Corea passà a ser independent, però tutelada pels russos al nord del paral·lel 38 i pels americans al sud d’aquest paral·lel que els feia de frontera. Després, amb un atac imprevist del nord el juny de 1950 va venir la guerra civil que va durar fins al 1953 i va deixar 2,5 milions de morts. Hi van intervenir Rússia i, de manera directa, la Xina i els Estats Units. El conflicte va acabar amb un armistici però no amb la signatura de la pau. Tècnicament els dos països continuen en guerra i la situació de país dividit i amb tensió entre ells és notícia constant. La denominada zona desmilitaritzada –DMZ (Demilitarized Zone)– de 250 km de llargada i 4 d’amplada, es pot visitar en alguns punts concrets, després d’acreditar-se prèviament amb el passaport i passar diversos controls de seguretat. La situació, però, és tan canviant per les hostilitats militars que es produeixen que poden tancar els accessos en qualsevol moment. De fet, ja s’han descobert quatre túnels que pretenien facilitar de manera ràpida una invasió de Corea del Sud. Es creu que n’hi ha bastants més encara per descobrir. L’anomenat Túnel Número Tres d’Agressió, descobert l’octubre del 1978 gràcies a la informació d’un desertor, és d’1,7 km de llarg i es va construir a només 44 km de Seül. Excavat a 73 metres sota terra, podia traslladar 30.000 soldats per hora amb armament lleuger. El túnel es pot visitar però està absolutament prohibit fer-hi fotos per temes de seguretat i no et deixen passar amb cap mòbil o càmera. Els arcs de seguretat per on has de passar abans d’accedir al fred túnel amb un casc dissuadeixen els més agosarats. Una curiositat: la situació de tensió entre els dos països és tan gran que fins i tot Google Maps a dia d’avui no dona les distàncies ni a peu ni amb cotxe entre adreces o ciutats sud-coreanes. Només informa de connexions amb transport públic. Així no faciliten informació pràctica davant una possible invasió. Una invasió que si es produís, de ben segur que no agafaria el transport públic, i la seva eficiència i el magnífic aire condicionat que hi tenen instal·lat.