Berlín

No hi ha dubte que Berlín fa honor a tots els tòpics que la precedeixen. És una ciutat estranya, amorfa, inquietant. La poblen milions de persones que al vespre gairebé desapareixen dels carrers i aleshores Berlín s’ajoca, s’atura i s’esmorteeix, es converteix en un indret amb vocació de nord, tot i que els bars i restaurants plens fan soroll i olor de sud. Més enllà dels turistes que la sotgen cada dia, sent com és un punt de referència cultural i econòmic mundial, la metròpoli rendeix exacte tribut a la imatgeria que vam veure a les avantguardes de principis del XX, sobretot al cinema, amb Lang o Ruttmann, i esdevé una cruïlla informe de passat i un futur que no és cap futur, sinó la vaga manifestació d’una idea tecnològica i densa, ferrosa, del temps, un temps que no arribarà mai. O sigui que Berlín és el palesament d’una abstracció que juga a fondre les línies d’una arquitectura obrera i de masses, amb el que això comporta en la ideologia, en l’ètica i en la manera d’entendre el paisatge urbà, i la monumentalitat, un assalt a la bellesa clàssica, previsible i tan perfecta, en la qual els berlinesos se senten tan còmodes. Aquesta hibridació és el que dóna identitat no ja a Berlín, sinó a tot Alemanya i quasi podria dir-se que a Europa, una vella atrotinada que mira de reinventar-se, de renéixer, a cada pas que fa, ni que sigui en fals. Sobta, però, contemplar com en aquest procés d’amalgama Berlín es veu esventrada, esqueixada, esbudellada de dalt a baix, amb carrers, places, avingudes i riberes en perpètues obres, un territori salvatge farcit de grues, pols i tanques esgrafiades. Perseguir l’ordre comporta embrutar-se de caos. I tot plegat sota una atmosfera inassequible d’un idioma, d’una identitat, molt malmeses pel passat obscur, gris i incomprensible de la Segona Guerra, una sang que segueix vessant-se per les clavegueres de la ciutat que a cada racó t’assalta, t’escanya i s’adhereix a tu. Tan sols la força, tan complexa i fascinant, de la seva cultura apaivaga aquesta sensació que bressola la ciutat enmig del no-res i que aboca, potser a inconsciència, els berlinesos a una llibertat exagerada, bel·ligerant, tan decadent com revolucionària.

Marxar de Berlín fa l’efecte d’una traïció. Deu ser per això que aquells que hi hem estat sentim que no l’hem abandonat quan l’hem abandonat.