La terbolesa

Quan la merda comença a regirar-se i s’escampa arreu, en temps de terbolesa i convulsió, la dreta, que és la que lògicament es queda parada, sap pescar amb soltesa. També algun partit conjuntural, que recull el vot dràstic, a porta calenta. Però en general les esquerres, i no deixa de ser paradoxal, s’enfarfeguen en els matisos i no saben transmetre una idea que pugui generar il·lusió i fermesa davant la incertesa, potser també perquè en són incapaces o perquè el seu discurs es dilueix en el no-res. Aquest és el drama que colpeja els socialistes espanyols (i els bascos, i els gallecs, i els catalans), que es veuen anorreats pels crits de l’esquerra més a l’esquerra i la pètria magnificència de les dretes més a la dreta. Ho vam veure amb tota la cruesa diumenge a les eleccions basques i gallegues, aquelles eleccions que havien de ser decisives per desentranyar l’embolic a Madrid. Com succeeix quasi sempre, els endevins han tornat a equivocar-se i ni una comunitat ni l’altra serviran per aportar cap clau de volta, cap pont, cap codi desxifrat, al diàleg de sords a Madrid. Anem, doncs, de forma implacable cap a unes terceres, i ridícules, eleccions, que en certa manera donen la raó, un cop més, a l’estatisme a què ens referíem al principi, encarnat de manera tan grotesca en la figura d’aquest brillant orador i estadista que és Mariano Rajoy, que ha hipotecat un any l’Estat tan sols a l’espera d’assolir unes quadratures que, de la mà de Ciutadans, l’instal·lin en la prefectura del país. Fins i tot la moderació del PNB quant al discurs nacionalista ha donat els seus fruits. Temps terrorífics, paraules blanes. I el partit de Rivera, a pesar de la lamentable imatge que ha reflectit a Galícia i sobretot al País Basc (quina gran intel·ligència política, quan va qüestionar-los el concert!), i malgrat els ridículs i desesperats cops de volant a banda i banda recolzant PSOE i PP, pot encara pescar en aquest riu brut de la democràcia espanyola i encimbellar-se al poder si al PP li calen uns vots de més al desembre. Així de rocambolesca pot resultar la vida pública a Espanya. L’argumentari conservador, via mitjans de comunicació afins, ha començat, com es veu, a quallar, i el PSOE està abocat a un canvi de lideratge, encara que no veig Susana Díaz anant ara a unes primàries per guanyar-les i perdre després tot el crèdit amb una derrota humiliant a final d’any.