Agonia de la literatura

Els temps estan canviant, sí. I en el cas de la literatura, el premi Nobel a Bob Dylan representa l’últim esglaó de l’escala que va baixant aquest art fins a les ombres del seu propi infern, de la seva pròpia degradació. Una de cada dos persones de la nostra societat occidental no llegeix mai res (mai, res), si entenem llegir en el sentit d’agafar un llibre, seure i estar una estona connectat a la teva pròpia intel·ligència i sensibilitat, en complicitat amb la veu que et parla. Uns pares que no llegeixen i uns sistemes educatius que menystenen gradualment, i sistemàtica, la lectura, i per tant els escriptors i el seu paper en la societat actual, s’omplen la boca cantant les excel·lències dels llibres als seus estimats infants, que malgrat tot copien el que veuen i també menyspreen la lectura a favor d’altres distraccions, com les tecnològiques, que fa tot just cinquanta anys no existien. La hibridació, la fusió, la deconstrucció i tants altres conceptes postmoderns han contaminat l’essència, la naturalesa íntima i intrínseca de les coses. Hem perdut la identitat. Si llevem la música a les cançons de Dylan, queda un poema pueril, una banal expressió de les superfícies, una cantarella estúpida que qualsevol lector atent rebutjarà per inversemblant. Amb música, i la veu, el text s’eleva i passa a ser sublim, d’expressió vera i poderosa, memorable. Dylan és un compositor excels i, com a poeta, no podem valorar-lo: quan crea, compon cançons, sotmeses a un codi, a una arquitectura, diferents dels que un poema demana (o una novel·la, o una obra de teatre, o un guió). És tan elemental, que haver de consignar-ho aquí sona quasi ridícul. Es mereix per tant tots els diplomes del món, però no aquell que premia un escriptor. O un poeta. La literatura essencial, la que escriu l’univers mentre el perfila i el revela, va embrutint-se, davallant, exiliant-se en el buit. La democratització de la cultura ha fracassat. El Nobel a Dylan n’és la darrera prova fefaent. Ja no es tracta d’ampliar els límits de l’art, sinó d’anorrear-lo en una societat funcionarial i plana. Una farsa. Però no tot són males notícies. Ara ja podem des de Catalunya reivindicar de nou un Nobel per a la literatura catalana després de l’intent fallit amb Martí i Pol: el poeta Lluís Llach. Amb Dylan s’ha obert la veda. Una rima com “la gallina diu que no,/ visca la revolució” prou s’ho mereix. O no?