L’esperpent socialista

Un esperpent consisteix en una deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat, com si aquesta oferís la seva imatge reflectida en un mirall còncau. Això diu el diccionari, que també ens recorda que esperpent pot referir-se a una persona o cosa ridícula, extravagant. Tots aquests adjectius resulten aplicables al passat, present i futur més immediats del partit socialista, a Espanya i a Catalunya. Que un socialista renunciï al seu escó al Parlament per fondes discrepàncies ideològiques amb la postura oficial de l’aparell per tot seguit –sin solución de continuidad, en dirien alguns dels seus conspicus col·legues mesetaris– acceptar-ne una mena de presidència honorífica no només embruteix la persona i el mateix partit, sinó l’acció primera que abans l’honorava i ara el desacredita. Són coses de l’esperpent, del grotesc, de la caricatura, del mirall còncau. Avui mateix, dimarts, segurament assistirem al darrer capítol d’aquesta auca interminable que és el desmantellament d’un partit que no fa gaire es postulava amb ínfules de governabilitat. El PSC va tenir una immillorable oportunitat de regenerar-se, amb la candidatura d’una persona nova, Núria Parlon, amb frases noves i actituds més properes a la conjuntura actual, però ja se sap que la militància la carrega el dimoni i sempre es tendeix, en temps de crisi, a arronsar la mà i ser conservador. El resultat, igualment esperpèntic: el renovador Iceta seguirà governant els destins de la ideologia federal d’aquesta incompresa comunitat autònoma anomenada Catalunya. Mentrestant, els barons ja han escapçat la cúpula a Madrid, en un cop d’estat a l’antiga, i així poden tornar a governar les bases des de la cúspide de la jerarquia, o des de l’ombra. Tot molt progre, molt d’esquerres i molt espanyol. No tenim cap dubte que Iceta i els seus, als peus de l’aparell estatal des de fa 35 anys, esborraran en una esbufegada tot allò que van prometre a les primàries i, en el moment de la veritat, s’alinearan amb el PSOE i s’abstindran per encimbellar a la presidència de l’Estat el partit més corrupte i anticatalà de la història. I en aquest cas sense miralls còncaus. Simplement així, a pèl. Sense vergonya. I és que ja sabem que l’esperpent, com més retorça la realitat, més fefaentment la descriu. Amb una exactitud esfereïdora. Els retrata, com diuen els padrins, que són tan savis.