El túnel del temps

Els nous temps, que tantes calamitats han comportat, permeten no obstant obrir en canal una via de la intimitat que antany era impossible per raons òbvies. Em refereixo a revisar tot allò que va marcar-nos l’ànima a foc en la nostra infància o primera joventut, una música, un paisatge, una referència inacabada, uns mots d’alguna pel·lícula borrosa de la qual a penes entreveus la cara del protagonista, o d’un secundari. Qualsevol pulsió que va quedar enrere en un moment del camí pot retornar igual que una flama encesa amb gasolina tan sols indagant un mínim a través d’internet, on no només hi ha el present immens sinó el passat infinit, inacabable. Veure, per exemple, Mark Knopfler tocant la guitarra al Tunnel of love de l’Alchemy dels Dire Straits ja no és com escoltar-lo als anys vuitanta en un disc de vinil. Pots detectar la manera en què gestiona les velocitats, que són tantes i tan marcades al voltant seu, en un concert en directe, i aprendre’n la saviesa vaga i intuïtiva que ja de tan jove tenia. És la mateixa que tenen tots els mestres en allò que fan, que es demoren i es demoren, conscients des del principi del lloc on hauran d’anar a petar, i mentrestant, en ple domini de les seves facultats, es recreen, es delitegen, alhora que extasien aquells que volen acompanyar-los en aquella joia creada i recreada. Eric Clapton fa anys que practica aquest art de la fondària i amb setanta anys coneix també els caires dels precipicis, perquè hi ha caigut i els ha remuntat amb parsimònia i obstinació, arrapat a la vida des d’un cert estadi de lluminositat que només atorga la tristesa. Al costat dels més grans el veiem, sempre generós, com en un segon pla, i per YouTube se’ns regala la possibilitat de seguir-lo aquí i allà, avui i ahir, mentre ens ensenya a escoltar, a sentir, a palpar, a gaudir de cada nota de cada corda. Passa el mateix amb el jazz, en què tanta importància cobra la tradició en l’escenari del present. Avui podem acudir des de casa als llocs mítics del passat, recrear-nos-hi, colar-nos sense saber si ho mereixem o no en la rialla de Louis Armstrong i Billie Holiday, en la clausura sentimental de Parker que a cada instant eclosiona, en les mirades creuades de músics que fins ara sols havíem sentit sobre el so malalt del vinil o en la puresa metàl·lica del CD. En som partícips. I n’aprenem mentre disfrutem. Tot el temps cap en un ull.