Feminitats

Madonna, fa vint-i-cinc anys, va donar a beure un vas de chardonnay a Michael Jackson, que com un còmplice complaent, per dir-ho en la definició d’ella, va fer-li un petó amb llengua. Ara l’anomenada “ambició rossa” ho ha declarat en una entrevista, després d’aclarir que no ho havia fet públic abans perquè mai l’hi havien preguntat. Madonna, la música de la qual pot agradar-nos més o menys, sens dubte va ser, i potser encara ho és, una icona d’una mena de feminitat inèdita en el món actual, i ja no diguem en el món que l’envoltava quan es va donar a conèixer, que generació rere generació segueix deixant petjada en les més joves, amb les quals es relaciona d’una manera espontània i molt intel·ligent. Ser a la vora de les noves li permet continuar a prop de tothom dalt de tot. Madonna encara és, doncs, un referent de la dona no passiva, ans ben al contrari, algú que persegueix sense embuts allò que vol i que si per fer-ho ha d’escandalitzar mitja societat ho fa, simplement perquè és algú en plena possessió de les seves facultats. Simplement perquè és algú, una persona, que exerceix el seu dret a la llibertat i a la possessió de les coses que més li agraden i que necessita per viure. Quan Madonna va donar el chardonnay a Michael Jackson, es van besar i no sabem quantes coses més van regalar-se, i ara que ho ha explicitat, reivindica una manifestació de l’experiència femenina que és la que realment m’interessa com a home. Una dona activa, plena, intel·ligent, sensible, treballadora, responsable dels seus actes, sense xantatges intel·lectuals, morals, religiosos, culturals o jeràrquics, una dona que es mou a partir de la seva sentimentalitat, els seus interessos particulars i la seva manera d’entendre el món en el qual li ha tocat viure. Algú que viu, en definitiva. Moltes altres dones com ella ho fan cada dia, anònimament, i aquesta expressió de la personalitat, i de la sensibilitat, ha donat per exemple en el terreny de la literatura obres com les d’Emily Dickinson, Sylvia Plath, Virginia Woolf, Anne Sexton, Margaret Atwood, Sharon Olds o Anne Michaels, per deixar-ho en el camp anglosaxó. La feminitat en el seu més pur, rodó i resplendent exercici, lluny del peculiar i odiós feminisme que menysté i tergiversa tantes coses. Dones que no combaten res. Dones que són, viuen i senten. I això és tot. És més. I és tant...