Nadia i els febles

Ja he escrit alguna vegada que el que menys suporto en aquest món és l’explotació dels febles. La manera en què alguns, aprofitant una relativa posició de poder, manipulen els sentiments, les emocions i la innocència vital dels altres per transformar la seva pròpia frustració, mediocritat, impotència, anonimat, grisor, en una mena d’exhibició moral que els situa no només per sobre de la persona explotada, en un penós exercici de simulació i excepcionalitat personals, sinó també en una distorsió de la realitat que acaba per desenfocar-la i desemboca en una perversió de la vida sencera que l’únic que sembra és dolor, ràbia i una angoixa latent al voltant que no té ja solució, per molts professionals i teòrics de l’ètica que s’hi interposin. El cas de la Nadia, que tan llastimosament hem seguit aquests dies, és el darrer exemple de tot això que miro d’expressar, en una espiral de despropòsits dignes d’una novel·la mediocre del segle XIX. Els fets que a poc a poc van revelant-se superen tota mena d’enteniment de qualsevol persona més o menys centrada i són una evidència que s’oposa a qualsevol argumentació retòrica en contra, però a més a més manipular en benefici propi, en el terreny crematístic i sexual, una filla la innocència de la qual es manifesta d’una manera tan evident, tan preclara, esdevé un exercici, un palesament, de la part més fosca de l’ànima humana, una retòrica de la maldat –perquè no podem usar aquí una altra paraula– que, com deia al principi, entra en el terreny de l’explotació dels febles, unes golfes en les quals només s’encenen les ombres, pren una llum absent, brillen les flames que de tan brillants s’enfosqueixen fins a fer-se ombrívoles i desapareixen.

Totes les societats alimenten, amb la seva hipocresia moral i religiosa, la part més obscura de l’ésser. És obvi. És quasi conseqüent. Però això no vol dir, estimats consumidors de la societat que tan dolçament ens alleta l’esmorteït intel·lecte, que davant de casos com el de la Nadia, o com el del pederasta de Castelldans, seguim impassibles o esmolem les eines de l’estat del benestar. Al contrari. Els pares, tots dos, de la Nadia no mereixen redempció. Perdoneu la incorrecció. No mereixen cap via de desgreuge. Qui destrossa la vida d’una persona indefensa, un nen o un avi, només percebrà, cada son intentat, el pes de la nostra sòlida consciència, la condemna eterna.