Biografies

N o se sap ben bé per què, però les biografies filmades acostumen a quedar-se a mig camí entre un biopic més o menys èpic i apologista de l’heroi o heroïna de torn i la narració interminable de moments per a una eternitat particular. De casos, en el cinema, en tenim a vessar, des d’un Picasso, per exemple, que va posar en la pitjor tessitura de la carrera del mite Anthony Hopkins –que va equivocar el personatge des d’un to impropi de la seva genialitat– fins als desastres sentimentals i gestuals de DiCaprio/Howard Hughes i Cate Blanchett/Katharine Hepburn en la fallida L’aviador, potser la pitjor pel·lícula mai signada per Martin Scorsese. Un dels motius pels quals podríem mirar d’entendre aquest palès desencaix el trobem en la mateixa gènesi del gènere, allà on Aristòtil deia que ha de fonamentar-se la versemblança d’una història. El tòpic que la realitat supera la ficció, en casos puntuals, resulta del tot cert i, per tant, des d’aquesta perspectiva, que una ficció retorni a aquesta realitat i intenti no només reproduir-la més o menys fefaentment sinó que a sobre vulgui matisar-la, sovint des del punt de vista moral o col·lectiu, i fins i tot ampliar-la, estirar-la fins als límits que tot espectador exigeix d’un film, desemboca en una tirallonga d’esdeveniments que a poc a poc dilueixen el personatge central, que més sovint del que caldria queda reduït als quatre gestos que el caracteritzen per fora mentre llangueix per dins. Penseu, si no, en el retrat excessiu del sempre exacte, i malaguanyat, Philip Seymour Hoffman a partir de Truman Capote, o de Robert Downey Jr. en la insuportable Chaplin. Potser, doncs, en lloc de provar d’abastar tota una vida, que en cinema sempre serà un seguit de moments memorables i, doncs, allunyada de l’essència que vol transmetre, la que es construeix en la intimitat dia a dia, resulta més efectiu, i també més fidedigne, partir de la biografia d’algú concret per transmutar-la en una història paral·lela i vagament aproximada, que en pura paradoxa potser resultarà, en la destil·lació, en el high concept, més acurada i tot. Per parlar de recreacions de vides de jazzmen, per exemple, prefereixo Young man with a horn (Kirk Douglas/Bix Beiderbecke) o Round midnight (Dexter Gordon/Lester Young) que no Bird (i que em perdoni Déu Eastwood). És obvi que les grans i millors tragèdies, per ser humanes, en la ficció han de ser pures i lliures.