Els meus impostos

Com a ciutadà espanyol, pago els meus impostos. Si deixo de fer-ho amb un petit marge de minuts, sóc avisat i posteriorment, i de forma unilateral, embargat al meu compte. Altres que troben vies alternatives, o B, a aquesta obligació surten a recordar-me, dia a dia, quines són les meves obligacions com a habitant d’aquest estat i fins i tot gosen recordar-me que tothom és igual davant la llei, i que aquesta està per complir-se sigui qui sigui l’infractor. I a l’últim afegeixen, encara que més subtilment, quines són les essències identitàries a les quals he de respondre quan dubto quin és el camí correcte a seguir. Per a cada cruïlla, semblen, aquestes veus pàtries, tenir una resposta per a mi. Al llarg i l’ample del dia d’ahir, aquestes persones van multiplicar-se en els mitjans i en els més alts estaments polítics espanyols, inclús des d’aquells mitjans públics estatals que pago, també, puntualment amb els meus impostos, per insistir una vegada més en aquell peregrí argument que defensa que el judici a tot un expresident de la Generalitat respon a la mateixa llei que regeix tots els espanyols i que en cap cas es tracta d’una dilucidació política. Tots els catalans sabem, o hauríem de saber, a pesar de les moltes i barroeres manifestacions que des de Catalunya es llancen, que asseure Mas a un banc dels acusats és la conseqüència natural d’una estratègia política en l’expressió judicial més radical, aquella que posa en dubte una acció també efecte connatural de la conjuntura que viu el país de fa almenys cinc anys. Que Mas i companyia, i els més de dos milions de catalans que van votar el 9-N, van prevaricar i desobeir seguint el dictat d’una consciència és d’una evidència almenys tan palesa com l’evidència que en una democràcia normalitzada aquestes accions haurien de passar per uns termes merament administratius, a la manera britànica. No podem imaginar-nos, per exemple, com de ridícul seria que Alex Salmond hagués acabat davant del jutge per haver celebrat un referèndum. En una democràcia sanejada, i consolidada, hauria jo de pagar els meus impostos per preservar la meva llibertat i no per coartar-la. Fer-ho en un altre sentit em converteix en un il·lús, i en un estúpid. I a hores d’ara tan sols espero l’ocasió perquè el meu govern m’obri la via per deixar de sentir-me’n.