Blues de l’hospital

Quan penetrem en un hospital, desembarquem en una de les cruïlles més doloroses en la vida de les persones que hi naufraguen. Cares desencaixades, algunes, postures arrecerades en algun racó inhòspit, en algun racó de colors neutres sobre una cadira oficinària, que ha anat perdent la seva pròpia fermesa a força de desesperat i inquiet fregament, peus fugissers que pugen i baixen com si busquessin, des de la inconsciència, el camí definitiu en la cruïlla per enfilar un tros de paradís calm, somort, on abandonar-se un instant al no-sentit de l’existència humana. Metges i infermeres de rostre amable i no tan amable, imbuïts, potser ja irremissiblement, de l’escalpel perfecte dels dies a l’hospital, l’hospital higiènic i impol·lut que batalla obstinat contra la lletjor de les malalties i l’ombra allargassada d’una mort anònima, d’una fluència corporal que no per extingible acaba sent inextingible per a aquells que l’han percebut i entomat igual que un ganivet calent desfent la carn calenta. Un moviment lax i quasi etern de cossos, lliteres, mirades i gestos imperceptibles, fills d’una desesperació que serva molta tendresa, o que la cerca per instint natural, entre les veus amables i reiterades fins a la sacietat dels professionals que conviuen amb la tragèdia humana de la decadència. En els hospitals veiem aquest caminar lent devers la decadència, i també la dignitat, i l’alegria, dels qui hi breguen tant des de la vocació com des de la rutina, quan la cantarella de l’amargor esdevé cançó, elegia, blues que s’arrapa a la grisor per fer-ne un cant ansiós i darrer cap a la supervivència. I aleshores, per entre la serp del dolor que s’entortolliga de dins les vísceres, silent, oculta, densa i incandescent igual que un magma que prové del volcà més antic del temps, suren gradualment la nostàlgia però també l’esperança del demà, un demà entès com l’endemà de l’avui, tot just l’endemà i prou, com si encadenar un dimarts després d’un dilluns fos encabir a les mans, obertes, una mena d’eternitat, la nostra.

I a la fi, quan coronem la fi i la pell malalta s’ha regenerat i davalla d’una fosca transcendència, o quan la pell malalta ha mort i ja és el nostre mite i la nostra pedra, abandonem les parets, les cares, els gestos, les cadires i les lliteres, i penetrem en el somni d’unes altres parets, les de casa, que altes, contra la boira, ens contemplen.