Charles Aznavour

De petit, arrecerat en un racó del seient de darrere d’un Renault 8, sortíem amb els pares un matí de diumenge, devers alguna destinació no gaire lluny de Lleida que ens permetés passar el dia i menjar raonablement bé. Al radiocasset sempre sonava Charles Aznavour, la majoria en versió castellana, una vegada rere l’altra, i recordo encara ara la sensació de com aquella música que aparentava venir d’una època quasi remota en el temps, d’una galàxia aliena, a poc a poc anava penetrant en mi igual que un ganivet calent s’obre pas entre la carn espessa, o sigui, amb un dolor pausat i elegant, un dolor feliç, que de les lletres de les cançons es desprenia i s’envolava en l’aire del cotxe i més enllà de les finestretes i dels camps que travessàvem amb parsimònia, dilatant els quilòmetres xops d’un sol que emmagatzemàvem a la retina. Aznavour, a les lletres ensucrades i tan sentimentals que donen la volta a aquest concepte i el retornen als seus inicis, sempre era abandonat, menystingut, i cantava els temps en què l’alegria li esculpia el cos, el paisatge, el cel que s’emmarcava a la finestra des d’alguna cambra estant, i persistia en el triomf de l’amor per sobre dels dies, de les cares i els noms, del record que aquí, en lloc d’anorrear-ho tot, ho rescatava i ho revivia a parts iguals. Tan mal feia recordar i per tant penetrar sense remei en la nostàlgia del que havia estat, com transformar aquest record en una massa cada cop més precisa en les formes i el sentit per farcir el buit del present i la fatalitat del futur immediat. Una barreja de dolor i d’alegria, doncs, de celebració de la vida i alhora de com aquesta vida ens urpa i no té pietat escorxant-nos a cada esgarrapada, fidel i impertèrrita. Per què, em pregunto ara, no som capaços de viure segons la pròpia naturalesa, o per què ens obstinem, com a individus i com a societat, a amagar el dolor, el dol, la nostàlgia, la mort, la tristesa, una llàgrima que ve seguida d’un miler de llàgrimes, a sota de l’estora, quan per exemple en una sola cançó, en una sola veu que passa pel tall de la navalla del temps com si passés per damunt d’un somni, hi ha tota una nostra eternitat. La incorporació del dolor, la percepció de la música sorda del dolor a la rutina, hauria d’impartir-se a totes les escoles. Perquè només aquells que la senten tindran dret a dir que han viscut, i que han sabut viure.