(des)cultura

Ja vam comprovar, amb la velocitat de la llum, la manera en què els nostres governants consideren que han de gestionar la cosa pública en temps de crisi. La primera de les destralades cau sempre sobre la cultura, que és aquell exercici de la intel·ligència i la sensibilitat d’una societat –la identitat, podríem aventurar a anomenar-la– que no es veu a curt termini (la distància a la qual miren els polítics, no sabem si per electoralisme o simplement per curtedat, valgui la redundància, de mires), sinó a través del pas de les dècades. La gestió de la cultura pot focalitzar-se bé de lluny, fins i tot de molt lluny, i amb els anys valorem en la justa mesura el valor dels plantejaments d’aquell present, com avui podem fer, per exemple, amb les accions de Jaume Magre a la Paeria en una ciutat depauperada culturalment, en comparació amb els desastres actuals, l’última manifestació fefaent dels quals hem vist a la darrera Mostra de Cinema Llatinoamericà, que va, oh miracle, per la 23a edició: l’ajuntament hi ha aportat tan sols 40.000 euros, a pesar de la celeritat amb què paer i regidora s’afanyaven a sortir als photocalls. La mateixa Paeria n’anunciava fa unes setmanes 60.000 per reparar tres baldadors en una plaça d’un barri de Lleida. Vivim temps inhòspits.

Els cosins germans dels socialistes catalans, i espanyols, el PP que governa amb mà de ferro l’Estat, anunciaven fa uns dies el nou IVA cultural, l’enèsim revés intolerable a indústries com la del cinema. El ministre, amb una mitja i sospitosa rialla, cantava les excel·lències del seu propi govern els darrers sis anys, en un entorn de crisi devastador, i afirmava que podia millorar certes coses, però no tot, atesa la nefasta herència socialista del 2011. O sigui, que la situació paupèrrima de la cultura a Espanya es devia, ras i curt, a la gestió de l’executiu del dimoni Zapatero.

Sembla que, per moments, els dirigents del nostre Estat, i de la nostra ciutat, ens prenen descaradament per imbècils, o per ingenus, o per incultes, que seria una manera peculiar d’insultar-nos, també. La desculturalització, si se’m permet el neologisme, comença sempre per dalt, per les elits i els llocs clau que trien els destins comuns, per davallar fins a la base i arrelar, amb subtilesa, amb obstinació, amb misèria moral, entre nosaltres el poble. Tenim, almenys, la raó. I les ganes, encara, de denunciar-ho.