Literatures

La literatura, que en teoria diumenge que ve celebra la seva particular diada a Catalunya, és un exercici individual de la memòria. Escoltem, llegim, una veu, o hi ha una veu que s’atura i parla, i escriu, per ser rememorada cada vegada que li donem vida. I així la salvem, ens salvem, escrivint o llegint, del foc, de la devastació que és el temps arrossegant-se i escombrant buit endins, forat negre endins, tot allò que troba. La literatura, doncs, també representa una manifestació, potser la més perfecta per aproximada, de la soledat. Llegim, escrivim, sols. Igual que dormim sols i, sí, morim sols. Són coses que només podem fer desenvolupant la nostra més íntima soledat, que a més s’erigeix com el contrapunt a la seva realitat oposada, els altres. La resta. La gent. La multitud que arreu ens envolta, i mira i parla, i escriu i llegeix també, ancorada en la seva pròpia solitud.

La poesia enfonsa encara més les arrels en aquesta especulació per entre la memòria i la soledat. Potser per això els poetes s’obstinen a parlar de la mort i de l’amor. O de la mort i punt, perquè tot en aquest maleït món s’aixeca com un mur contra ella, especialment l’amor, perquè l’amor constitueix la llavor de l’instant i a penes existeix passat o futur en una persona que estima i, amb sort, és estimada. En l’amor vertader s’encén la constància més enllà de la mort, sent l’amant que un sentiment projectat cap a i des de l’amat rebenta qualsevol final definitiu, i així derrotem el temps. Pensar-ho, creure-ho, sentir-ho, equival a percebre aquest temps d’una altra manera, i la poesia cerca, obsessiva, aquesta diguem-ne verticalitat des de les superfícies fins a la fondària. Per això la poesia no pot mentir i o s’enfila poderosa i se t’infiltra i et fa mal, o cau en el ridícul, o en la penosa lleugeresa, o en la patètica trivialitat. No hi ha poesia més enllà del poema, i en ell batega tant de dolor com de plenitud, de veritat, de revelació, de transcendència en el doblec interior del lector o de l’autor.

No he concebut mai la literatura com un passatemps. Més aviat com un clavatemps, sensacions, flaixos d’eternitat, una idea, una bellesa clavada i penjada en la paret del meu intracrani per sempre, en el meu sempre. Sotjar la puresa. Jugar-se la vida, contra la mort. Potser per això hi ha tants pocs escriptors honestos. Quina gran sort.