La calor

La calor d’aquests dies em porta a la memòria, sobtadament, la visió del nen que jo era a la Lleida de finals dels setanta, quan deixava la casa dels meus pares a la vora del col·legi Episcopal i me n’anava xino-xano, un dissabte a primera hora de la tarda en el ple de l’estiu, a casa de la meva padrina, que vivia en uns blocs proletaris per als antics ferroviaris a Balàfia, al costat de les vies.

La ciutat estava deserta i la xafogor era tan intensa que la podies veure davallant del cel, enmig d’un tel tremolós de calitja, i posar-se sobre les coses, l’asfalt movent-se ondulant, talment un miratge en el desert incandescent, els edificis de plastilina, les vies amples i infinites i eternes perquè no acollien ni un gram d’ombra on arrecerar-se.

Tot ho embolcallava el silenci, un silenci estrany per a una ciutat en teoria poblada d’ànimes, un silenci subratllat per aquell brunzit inhòspit que fa el no-res quan el no-res s’entafora en el buit i l’eixampla. Aquella calor, aquella calor immensa que t’oprimia la pell primer i després se’t colava gola avall i t’estrenyia els budells, no l’havia tornat a sentir fins ara.

Es veu que la calor també la guarda el record, com les olors, com el color d’uns ulls contemplats dècades enrere, el color dels ulls de la meva àvia, per exemple, quan m’obria la porta de casa i veia aquell nen esquifit, tremolós, esgotat, perquè havia travessat els deserts del món per anar-la a veure i dir-li que estar amb ella era el millor que podia imaginar-me per al cap de setmana.

Un cap de setmana de pollastre rostit i xocolate desfet el diumenge al matí, i de solitaris lents i savis els dissabtes a la nit, quan em negava a anar a dormir i em podia passar hores veient-li les mans moure’s al ritme dels temps remots. A vegades, sortia a jugar al pati interior o al camp del Tico-tico, sota un sol impietós, amb altres nens amb qui combatíem amb la passió i la inconsciència la temeritat d’aventurar-nos, suats, en la deshidratació. Però ella sempre m’esperava, l’aigua fresca, la banyera agomboladora, les paraules justes, que m’agafaven com només pot agafar la pell dels que ens estimen fondament.

Aquella calor persisteix, quatre dècades després, però aquelles mans no, no aquells ulls, no aquell color de la casa, ni aquella olor del diumenge al matí. Contra aquesta calor de fora, i de dins, només tinc el seu record. I aquestes ratlles.