Plany per Lleida

El lloc que habitem, on hem nascut, on vivim, patim, sentim i morim, és normal que ens desperti, a aquells que la portem a dins tant com ella a nosaltres, emocions enfrontades, des de l’odi fins a l’amor absolut i incondicional. Per això aquests darrers dies sento, més enllà de la perplexitat o el malestar que puguin provocar-me certes actituds, una profunda tristesa per la meva ciutat, aquesta Lleida depauperada culturalment i ideològicament que és avui.

Tristesa per la forma dolorosa en què s’ha produït aquesta tremenda escissió entre la gent i els seus dirigents, receptors morals i públics d’una competència comuna que hauria de ser sagrada. Tristesa per la manera en què un govern socialista, suposadament progressista, s’aboca a un pacte amb la dreta tan sols per seguir lligat a la cadira.

Tristesa pel que això comporta per a la llengua i la cultura catalanes, per a la decència democràtica. Tristesa perquè la meva Lleida ha tornat a ancorar-se, a poc a poc, quasi sense fer soroll, en la grisor del passat no tan llunyà, i es retrata girant l’esquena a les noves conjuntures. Que un diputat alcalde dimiteixi del seu escó per un motiu que poc temps després serà el mateix però a la inversa per deixar fora de joc, i del temps històric que vivim, la majoria dels ciutadans que representa, és d’un anacronisme i d’una insensatesa pròpies d’altres èpoques que crèiem enterrades.

Causa tristesa. I vergonya. No entenc com un demòcrata pot anar contra la democràcia i, alhora, esgrimir arguments peregrins sobre la legalitat d’un acte que, com ell hauria de saber a instàncies del càrrec que ocupa, té a veure amb l’ètica política i social més elemental. També causa una fonda pena la decisió del consell de govern de la UdL, l’única universitat pública de Catalunya que no dóna suport al referèndum. De nou arguments peregrins ho sostenen.

Esgrimir l’apoliticitat de la màxima expressió de la cultura d’una societat resulta fal·laç i un error de calat històric. No se m’acut un nus polític de més magnitud que una facultat, l’àgora on les ments es consoliden, s’entrecreuen i s’expandeixen. Les cúpules de la Paeria i la Universitat, doncs, van a la inversa del sentir majoritari de la gent a qui representen, perquè la majoria vol tenir la possibilitat de votar.

És tan senzill, que sembla inversemblant defensar pobrament el contrari. Quina tristesa, Lleida meva. La meva Lleida, de nou a la deriva.