Dit i fet

L’actitud dels comuns davant la cruïlla històrica en la qual es troba ara mateix Catalunya té la virtut que concita l’estupefacció i la ira en tots aquells que no hi combreguen. Des de la dreta més radical a l’esquerra encara més a l’esquerra que la suposada ultraesquerra que els mateixos comuns defensen.

Realment, es tracta d’un prodigi conciliador, perquè posar d’acord el filofeixisme de García-Albiol amb la cantarella suposadament progre i buida de contingut d’Iceta o l’independentisme revolucionari d’ERC i PDeCAT té el seu mèrit.

Considero, a pesar del miracle, que tots aquests esgargamellats detractors tenen raó, si ens atenem al que aquests dies oportuns memorialistes han portat a col·lació de Colau –permeteu-me aquesta vaga al·literació–, en una impressionant i fefaent demostració del que representa fer política des de la rebequeria i el postureig i haver de demostrar-ho després del poder estant.

La perspectiva global esdevé esfereïdora, pur vertigen, perquè ara l’Ada governant traeix cada cop que bada boca l’Ada transgressora i quinzeemera que volia emprendre la revolució, fins i tot a còpia d’exhibir múscul filosòfic, argumentari ètic. Fa llàstima veure la manera en què el comandament d’una ciutat com Barcelona –recordem-ho una vegada més, la capital, i per tant el far, el referent ideològic, de Catalunya– ha posat, a ella i al seu antany engrescador projecte, en un atzucac de difícil sortida.

Ja hem apuntat aquí moltes vegades el que significa equivocar-se en instants transcendents per a un partit polític. A la democràtica França, per exemple, ho saben molt bé. I aquí haurien de saber-ho, també, aquells que havien donat encertades mostres de voler regenerar la vida pública, si es paressin a guaitar al voltant (Iniciativa, PSC, Unió...) i si volguessin adonar-se que en temps radicals (radicals, com el seu mateix projecte abanderava) calen perfils definits: la vaguetat, la indefinició, per naturalesa pertanyen al monopoli dels partits tradicionals que aspiren a l’amplitud perquè tan sols aspiren a governar a pesar de les pròpies creences i els propis principis, mutables a la manera de Groucho i no de Karl.

Ja ho anem palesant també entre aquells que veuen perillar el “patrimoni”, o sigui, la llarga butxaca. Quin trist i decebedor espectacle, veure els revolucionaris emparant l’statu quo des del capdamunt de les jerarquies.