Nosaltres els grecs

Grècia és, en certa manera, un transsumpte de la realitat espanyola, i catalana, d’aquesta darrera dècada improdigiosa. Si visites avui Atenes, penetres en una ciutat depauperada, en ruïnes, que et posa un rostre mentre passes de vella prostituta de pel·lícula antiga que pidola un amant per a una darrera nit al món, algú que li xiuxiuegi que encara és bonica, que encara serva en un tret furtiu de la seva figura l’esplendor perduda.

Atenes seria, més o menys, aquesta configuració perversa de la bellesa perduda, però no pas amb la decadència elegant, fixa i sempre en moviment ballarí, de Venècia, per exemple, on els fantasmes del passat encara poblen palauets i carrerons i plecs de l’aigua estanca, o la presència de les absències en llocs capitals del món, on de vegades el no-res del que va ser sembla parlar-nos fort i clar, com una bufetada a la cara. No.

Atenes tan sols ha pogut salvar de la crema alguna espontània banalitat dels seus habitants, que surten als carrers i a les terrasses després de vetllar la calor insuportable amagats en algun cau i al vespre ensenyen el seu aire cansat, com si haguessin de suportar sobre les espatlles els segles que a les ruïnes que els envolten els observen.

Els atenesos es mouen amb la parsimònia d’aquestes desgastades i anònimes centúries que van anar col·locant-se sobre el bressol de la democràcia, la mateixa democràcia que milers de milions de dies laborables després escanya el ric i el pobre, l’alegre i el trist, el capficat i el poca-solta, el que calla i el que crida, enmig del bullici de l’urbs devastada.

Estan més dretes les columnes de la biblioteca d’Adrià que les parets escrostonades, que les tanques metàl·liques esventrades, dels delirants edificis que l’encontornen. Nosaltres, els catalans, nosaltres, els grecs com ells, sabem què significa haver de llevar-se al matí i sentir l’alè de la pobresa al damunt del clatell, un alè que mai més haurà d’abandonar-te.

El cel dels déus de la política i la vella economia desplega, preclar, els designis pels quals hauràs de regir-te, inexorablement. Aquí no hi ha espai per a l’esperança, o la fe, o la certesa de res tangible. Sembla que la cultura, sembla que l’amor, s’hagin fet fonedissos, s’hagin esvaït per no tornar.

La democràcia del passat, aquí i a Atenes, ens contempla, atònita. Som els hereus desesperats d’un món desballestat, incrèdul, salvatge. Present d’un ideal furtat. Futur d’opaca transparència.