La sang

Quan el rei, ara “emèrit” suposem que pels seus “mèrits” acumulats de dècades, de segles, Joan Carles va afegir-se el “I”, així, amb números romans, suposem que va fer-ho mogut per una lloable vocació de perdurabilitat. És a dir, era el “primer” Joan Carles abans que n’hi hagi, en un futur, un segon, un tercer, un quart. Podria haver-se quedat amb el proletari “Joan Carles”, però no. Va agregar-hi el palet a la dreta, i aquest simple i en principi humil gest el va situar en els annals, en aquest cas concret amb dues enes, de la història. El seu fill, en canvi, és clarament un hereu refulgent del seu propi passat de sang, dit sigui això literalment i amb tots els respectes. El seu passat sanguini, vull dir. És una baula més en una insigne cadena monàrquica, que s’estén més enllà de la nit del temps fins avui dia, en ple segle XXI, inserit dins d’una democràcia, que crec recordar que és un sistema pel qual s’elegeixen mitjançant les urnes els dirigents de l’Estat. No recordaré aquí el caprici del destí d’haver col·locat un Felip VI en plena cruïlla independentista després del seu predecessor homònim immediat, el V, de tan grat record per a tots els catalans. La naturalesa de la història, a vegades, esdevé com la del futbol. “És així.” Però sí que voldria constatar la imatge de sa majestat dissabte passat encapçalant, ni que sigui dissimulat en una segona fila, la manifestació a Barcelona contra el terrorisme, envoltat d’una cort que l’acompanyava des de Madrid i enmig de la plebs sobre la qual ell mateix regna. Regna com a conseqüència dels números romans que acompanyen el seu comú nom. És tan comú que, segons tots els llibres que expliquen les principals lleis de la traducció, cal traduir-lo quan se’n parla. Felipe, Felip. Un rei (ho escriurem aquí en minúscula, com a càrrec que és, contravenint tots els mitjans de comunicació de l’Estat) marxant amb, entre, el poble representa una novetat històrica. Llàstima que iniciativa tan egrègia pervertís el concepte mateix de l’acte i generés xiulets, esbroncades i l’animadversió dels allà presents. Deu ser que, al capdavall, tot rei ha de viure en el seu palau d’ivori. Si no, pot ser que el vulgar populatxo l’escridassi, o que l’obligui a sortir de nit cap a l’exili a rebentar-se el patrimoni que ha espoliat durant segles, o que li talli el coll. Són els riscos d’una tan ínclita professió.