Espera

Noto, aquests darrers tres dies, un cert esgotament i desencaix en les cares dels independentistes. O potser millor hauria de dir dels ciutadans de la República catalana que l’han volgut com a mínim des de fa sis anys i han treballat, patit, cridat i manifestat per ella, com una voluntat ferma i, al final del camí, brillant igual que una lluna plena en la nit fosca. Ara que l’hem assolit, suposo que sobrevé aquell instant en què l’esgotament surt per cada porus de la pell i el nou escenari, aquesta nova etapa desconeguda per a tothom, dibuixa un altre horitzó també llunyà, que és el del reconeixement, la consolidació i la normalització democràtica de la situació. Fins ara cada nou pas estava marcat per l’aspiració de secessió de l’Estat espanyol, que li anava al darrere en forma de cop i incomprensió i sordmudesa. Ara el pèndol, després de tocar l’extrem de la pura independència, s’ha girat i arriba el torn de l’unionisme diguem-ne desencadenat, aquell en el qual no existeixen els matisos i ja tots, dretans i esquerrans de dretes, es manifesten amb l’animadversió de qui se sent arraconat i desesperat. Fixeu-vos, si no, en els gestos, els arguments i el to dels participants en la manifestació de diumenge, que no qualificaré perquè no cal: n’hi ha prou tan sols d’escoltar la intervenció d’aquest intel·lectual del progressisme, lleidatà per a més inri, anomenat Josep Borrell, o Pepe Borrel, segons la banda de la frontera, dient al seu encès públic que si Catalunya realment fos independent estarien tots a l’atur i no, no era el cas. L’enèsima proclama miserable, per conscientment demagògica, en els estranys temps que ens ha tocat viure.

Si seguim les molt significatives paraules del vicepresident Junqueras, caldrà armar-nos de paciència, valor i coherència per entomar els propers dies, els propers mesos, per navegar en una legalitat ambidextra: una que vol violentar –en lloc de restaurar, com es diu des de Madrid– i una altra que busca les vies per instaurar-se i ser efectiva i reconeguda. El cert buit de poder actual a Catalunya, i la relativa submissió al 155, són les dos accions primeres més evidents en aquesta estratègia actual de la calma. Com la participació dels partits republicans en el 21-D. Jugar en tots els terrenys mentre treballem, aprofundim i encarem el nostre propi. És un temps d’espera.