Hereus de Màrius Torres

La boira, els caragols i la Seu Vella serien, fora de Lleida, els senyals identitaris de Lleida, per aquest ordre, segurament. El quart seria Màrius Torres. Un poeta que va passar de l’anonimat que va tenir en vida i les dècades posteriors a la seva mort, amb escasses excepcions de reconeixement, i que els darrers anys ha passat a ser un referent de la poesia catalana del segle XX, un escriptor que a banda dels seus ja populars versos també deté una de les proses més altes de la literatura catalana: la correspondència amb Joan Sales, un altre monstre de l’anterior centúria, encara no prou vindicat.

Altrament al que succeeix amb els caragols i el castell, la indiferència, vestida sovint de paraules grandiloqüents i un punt sempre impúdic de condescendència, per part de les institucions lleidatanes cap a la figura de Màrius Torres resulta com a mínim grotesca, o almenys denunciable. Més enllà de les traduccions i els bonics actes en indrets diversos, la deixadesa de la Paeria –especialment– a l’hora d’abanderar, com hauria, la reivindicació definitiva del poeta com un actiu rellevant i incontestable de la ciutat es palesa en inaccions manifestes com ara la inexistència d’una Fundació Màrius Torres que aglutini tot allò que hi estigui relacionat, que revisi la història, que engalani el present i que doni sentit al futur, per sempre, acompanyat d’una estratègia per unificar-ne el llegat i coronat per la compra, d’una vegada per totes, de la casa de Màrius per bastir una casa museu visitable. Això seria apostar per ell. I no mitjançant un postureig que té molt de façana i que, al capdavall, es demostra fugaç com els mateixos polítics que van passant per les dependències municipals.

Sort tenim de la Càtedra Màrius Torres a la UdL, brillantment encapçalada per Joan Ramon Veny, que amb un pic i una pala de les vergonyoses mancances en fan virtut i han aconseguit fites allà on d’altres hi han deixat tan sols oblit i negligència, amb tot un fons digitalitzat impagable i diverses iniciatives que malauradament a penes transcendeixen l’àmbit acadèmic. I, mentrestant, el llegat segueix escapçat, enterrat el seu preciós piano en el més obscur racó de la Biblioteca, i sobrevivint la veu només amb la potència de la seva intacta bellesa, la seva lluminosa lliçó moral, la seva ànsia de ser. No. Els lleidatans no en som –especialment qui ens governa– dignes hereus.

Segueix les cartes creuades - Hereus de Màrius Torres, per Txema Martínez - Dignes hereus de Màrius Torres, per Montse Parra - Resposta a la senyora Parra, per Txema Martínez