Excepcionals

Les persones que han fet avançar la societat sempre han tingut un perfil d’excepcionalitat, és a dir, que s’han mogut contra la societat, o al marge, o allà en els límits de les convencions, segons la conjuntura els ho permetia més o menys. En aquest darrer cas, podem pensar en escriptores insignes com Emily Dickinson o Sylvia Plath, que calladament creaven la seva pròpia revolució, una de molt particular i sigil·losa, d’aparences intransferibles però que amb el temps s’han revelat multitudinàries, icones d’una manera de fer, contra tot i tothom, i de pensar i de sentir i de rebel·lar-se davant els cànons, en tots dos exemples amb costos biogràfics altíssims. A vegades, com saben tan bé les religions, en el sacrifici d’un hi ha la redempció de tants.

El sistema devora els seus crítics. Les dones voten, els homosexuals es casen, els pobres viuen. Tot és perfecte.

Un dels exercicis que millor ha après el sistema per perseguir i anihilar les excepcions consisteix precisament a adoptar una actitud comprensiva, paternalista, i deixar un cert marge a la iconoclàstia perquè es deixondeixi, assumeixi com a pròpies totes les postures que més li plaguin, les exhibeixi fins a certs límits i, a la fi, sigui fagocitada implacablement pel mateix sistema contra el qual en teoria brega i s’esgargamella. A poc a poc, totes les excepcionalitats s’han vist engolides per les més altes de les convencions econòmiques i tradicionals, de manera que avui veiem un polític de Podemos igual o menys revolucionari que un de Ciudadanos. Més enllà dels gestos, de facto no s’aprecien ja gaires diferències. Les dones ja han assolit la plena igualtat –treballen i voten–, s’ha desterrat el racisme i l’homofòbia –els homosexuals fins i tot poden casar-se i tenir fills, a major glòria de l’arbitrarietat social–, tenim cura dels pobres i dels intel·lectuals d’esquerres... Avenços indiscutibles que la realitat més crua dia rere dia s’obstina a contradir. Fins i tot una autèntica revolució ideològica i social com la darrera catalana, en forma de rebel·lió, ha quedat, de moment, esclafada pel sistema i per aquells que tan interessadament la sostenen.

A pesar que són, perquè han de ser-ho per ser, una minoria, els i les excepcionals existeixen per modificar el que s’enquista. Allà, en les fronteres, en els marges, en els clots, en les ombres, en la raresa, es cou una veritat que tard o d’hora serà revelada. Tota excepció representa un alliberament.