Infinit

La pluja assalta una part de tu que té a veure amb un passat indeterminat, una nostàlgia melosa, de tons opacs, i costa no seguir-li el ritme, perquè s’arrapa i no et deixa anar fins que t’esgota de tant no fer res, estant allà, simplement, gotejant i puntualitzant el dia amb una lentitud que funciona com els carrers que mulla i torna petits miralls esberlats.

La neu, en canvi, cau des de i cap a la bellesa, cap a la part bella i noble de tu, perquè adverteixis en el seu blanc grumollós la memòria que vulguis, la que triïs, i et recreïs en el present, en la pura admiració d’allò que s’esdevé davant teu, com si en el seu harmònic soterrament de totes les coses totes les coses fossin prescindibles, sota la seva capa perfecta, coherent i irremissible.

Fins i tot quan sí que remet, finalment, deixarà un rastre impol·lut en tu, servador d’un instant estrany i immortal en un món comú i tan caduc.

I en aquest nostre món, podríem dir, neva poc, molt poc. Diu Ricardo Mutti, el director d’orquestra italià, que dirigir no deixa de ser moure la mà a dreta i esquerra, i que els músics i les notes escrites fan la resta. És la “concreció d’un sentiment”. Però després la seva funció és extreure de les ànimes de cada músic aquest sentiment, a mig camí entre el tangible i l’infinit, el lloc on Déu reposa (o Bach), esperant la seva pròpia revelació.

Hem mirat, des de fa segles, de sistematitzar-ho tot, també allò tan important i que té a veure amb l’ofici, amb l’artesania de viure, perquè és des de la saviesa que naixerà sempre el camí cap a aquest infinit que anhela Mutti, i que anhelen, al capdavall, la majoria de creadors.

Ara, per exemple, també s’ha posat de moda indagar i protocol·litzar la intel·ligència, i les emocions, i el talent, com si la part de màgia, d’eternitat en un instant, de neu caient sobre neu fins a construir un paisatge nou i rodó, pogués mesurar-se, pogués pesar-se. Com si la poesia pogués engarjolar-se en una gàbia d’acer.

Rebel·lar-se contra aquesta autoritat del sentit serà revelar-se als sentits, perquè et sigui revelat el teu lloc en la cadena de l’infinit que et condueix a la teva pròpia plenitud. Un lloc on tot sigui meravella, neu, fins i tot la nostàlgia.