Justin Timberlake

El darrer tema que ha llançat el cantant de Memphis és una petita obra mestra anomenada Say something, inclosa en l’àlbum Man of the Woods, en què Timberlake sembla fer honor al mateix títol i retornar a unes arrels comunes, atàviques, de la música per fer-la evolucionar cap a nous horitzons en ple segle XXI. Ser popular, famós i reconeixible pot casar també amb l’afany per l’artesania, la innovació i l’originalitat, sembla dir-nos aquest disc i aquest compositor, que en el cas del memorable Say something comparteix crèdits amb Chris Stapleton, un rodanxó i barbut cantant amb una veu negra i aguda alhora, amb un deix que delata les tendències de la seva pròpia música, tan propera al country i al bluegrass. O sigui que en efecte associar-se amb creadors que pouen en la fondària del propi ofici per reinventar-lo en cada nota pot donar uns fruits com els que avui comentem, a tocar de la genialitat. Cançons com aquesta, discos com aquest, et retornen no només les ganes, la fe, en la música i la seva poderosa forma d’inocular-se’t a les venes per refer-te dia a dia i empenye’t endavant, sinó les ganes i la fe en l’espècie humana, quasi diríem. La música sincera et relliga amb l’honestedat, amb la passió i l’orfebreria en les coses petites i ben fetes, amb l’alegria que la bellesa sempre regala a aquell que vulgui revelar-la quan la detecta. El videoclip de Say something, per exemple, està gravat en directe i pots gairebé tocar, a través dels cascos, les veus que hi sorgeixen, que són primer dues i després cors sencers de persones aplegades en una vella fàbrica acompassant les guitarres de Timberlake i Stapleton, en una roda infinita de frases que es van repetint, a la manera salmòdica que tan sols posseeixen les oracions i la seva íntima capacitat d’arrapar-se a una eternitat sàvia i veritable. Tothom et diu “digues alguna cosa, digues alguna cosa”, quan potser a vegades la millor manera de dir és no dir res, repeteix Justin Timberlake, que des dels seus inicis ha anat qüestionant-se i aportant moltes coses a músics contemporanis, tot i que la seva carrera cinematogràfica sigui prou fallida, a excepció de The Open Road, amb el monstre Jeff Bridges. “Potser busques allò que no pots tenir”, insisteix una vegada rere l’altra. I sentim, en el nostre silenci, un oracle xiuxiuejant-nos “coneix-te a tu mateix”.