Segon origen

Fins a la polla. Fins als collons. Fins a la fava. Fins als ovaris. O, deixant de banda el llenguatge sexista, fins al capdamunt. Prou. Així se senten dos milions llargs de persones avui a Catalunya. O molts més, si comptem les noves generacions que encara no han pogut expressar el que pensen a les urnes. Si considerem que el procés de la independència de Catalunya estava concebut en moviment de pèndol, després d’un estira extrem culminat en la proclamació, i un arronsa posterior en forma d’entomar les decisions judicials –o sigui, polítiques, perquè en la democràcia espanyola és el mateix–, i buscar aixopluc davant dels abusos a l’exili, ara s’obre l’escenari del segon origen, parafrasejant un escriptor lleidatà, l’instant en el qual l’Estat ha estirat la corda fins a l’enèsima i intolerable angoixa escanyadora i autoritària, abusant fins i tot del dret internacional i de les complicitats policials europees, i abusant de les lleis internes per empresonar, i privar del seu temps i la seva llibertat, gent l’única culpa de la qual ha estat implementar un mandat democràtic.

La violència, sobretot en els jutges més alts a Espanya, es du a les venes, al cervell i a la cartera

Dic segon origen, segon començament, perquè això és el que ha succeït amb el sobiranisme el cap de setmana: la inèrcia del pèndol ha tallat les ferides encara obertes i les ha fet sagnar, ara ja sense cap mena de conjuntura que emmascari, simplement per castigar seguint els dictats de la venjança i la coacció física i psicològica, igual que en règims anteriors. La violència, sobretot en els jutges més alts a Espanya, es du a les venes, al cervell i a la cartera. I aquesta sagnia incomprensible comporta, primer, un reagrupament de l’independentisme, perdut les últimes setmanes davant estèrils i denunciables debats interns i impotent sota l’ariet del poder; segon, una, ara sí, internacionalització del conflicte com mai abans, via Alemanya i Regne Unit, aixecant molta polseguera en la flagrant violació dels drets humans; i tercera, un esclariment del camí a seguir, que no és altre que el que s’haurà de construir, es vulgui o no, al voltant de la figura de Puigdemont, el president escollit, exiliat i empresonat.

En la voràgine dels darrers dies, com en aquell Estatut escapçat, Alemanya i Espanya han inoculat sense voler-ho la llavor d’un nou inici, ferm, cap a la constitució d’un govern i d’una república. La resta pertany a un passat que la primavera catalana ha començat a enterrar.