Les repúbliques

Dissabte passat llegeixo estupefacte, en les diverses vies digitals, les proclames dels partits d’esquerres de torn a favor de la República en el dia en què es commemora. I estupefacte veig en algunes imatges com alguns d’aquests partits fins i tot s’han animat a penjar una bandera amb els colors republicans als balcons de les façanes de les seus. Que la dreta brandi la idea de l’ordre i per aplicar-la tergiversi les lleis al seu lliure albir, esclafi aquell que s’oposi al seu concepte jeràrquic basat en els ancestrals privilegis i insulti, menystingui, colpegi i engarjoli tot aquell que gosi posar en dubte la conjuntura política i econòmica, és un exercici que no hauria de sorprendre’ns, ans al contrari: hauríem d’esperar que ho fes d’una manera sistemàtica, calculada i freda. Per això és dreta. Però, ai las, jo, en la meva ingenuïtat, encara em sorprenc quan la progressia espanyola, i la catalana, s’abraona sobre els micròfons i els diaris i les xarxes per cridar un inapel·lable discurs per la llibertat, la justícia i els “ideals” de la República.

Els “ideals”. Per si ho havíem oblidat, caldria recordar que els ideals es fonamenten per se en el concepte, en la “idea”, i en els principis, termes tots força eteris, molt del gust d’aquests progressistes de gest i posa a la fotografia. Que bell, noble i esquerrà resulta, a la vista pública, autodenominar-se republicà i compondre cançons pels presos polítics de Veneçuela, deixar anar una llàgrima pel poble sahrauí, denunciar, amb mirada perduda, la persecució del pensament a la Xina, les barbàries contra la població indefensa a l’Iran, a Corea, recordar l’encalç de l’equitat i la igualtat d’oportunitats en què es fonamenten les repúbliques lliures, sense cap rei que unifiqui, centralitzi, exploti i redimeixi l’Estat. I tot del sofà estant.

Però ara que algú, vora casa teva, a casa teva, ha intentat a través dels vots concretar aquesta idea, aquesta nova República, els silencis dels intel·lectuals espanyols han estat eixordadors, com eixordadores han estat les veus transversals, des de l’esquerra més esquerra fins a la dreta més a la dreta, de les vexacions, les barbaritats i impostures ideològiques, la defensa tancada d’una constitució signada per un borbó.

Mentre ells són al sofà, jo i uns milions més estem al carrer, en el camí. No hem perdut els principis, ni la consciència, ni els ideals.