Marc Granell

Divendres passat ens reunim a una llibreria de Barcelona per celebrar la publicació de la poesia completa del valencià Marc Granell. L’atzar, sempre tan irònic, fa que l’efemèride coincideixi amb una altra data memorable just aquell dia, el matí en el qual el govern del PP, i Mariano Rajoy, diuen adéu amb la mitja rialla del miserable i del corrupte desemmascarat. És cert que tampoc l’alegria és completa, atenent els nuvolots que des d’una antiga esquerra arriben en forma d’impostat progressisme. Però el mestre Granell, i aquells que l’acompanyen a la taula de presentació, deixen entreveure als presents un cert punt d’alliberament, amb un aire de tendresa quasi infantil que vol projectar-se cap a la fe en un nou temps, que al País Valencià ja s’ha començat a explicitar en forma, per exemple, de la recuperació d’una mítica col·lecció com és la de la Institució Alfons el Magnànim de la reconquistada Diputació de València. València, un territori inhòspit per a la cultura catalana valenciana els darrers vint anys.

Ara és temps d’esperança, doncs, la mateixa que durant anys i contra corrent el poeta Granell ha inclòs, igual que pues en una corona invisible, tot al voltant de la seva obra, sempre compromesa, sempre social, sempre en fonda empatia amb la condició de ser, sentir i existir, una aproximació honesta i insubornable envers l’altre. La seva poesia, per a tantes generacions de lectors, inclosa per descomptat la meva; la seva veu, afable, intel·ligent, pacient i sota una cadència que s’enfila a la complexitat a través de la senzillesa; la seva presència, propera i precisa, ha parlat a tants, a aquells que volien escoltar-lo, de l’ofici d’escriure i, sobretot, de l’ofici de llegir, sense cap mur de prejudici, obert a tot, permeable al talent i a la polifonia, a la bellesa i a l’emoció.

Tantes coses hem après, hem llegit, en Marc Granell, un dels mestres de la poesia catalana potser no prou conegut i reconegut al Principat, un escriptor que des de la trinxera, des del dolor, des del doblec silent de la vida, ens ha parlat d’un món en el qual l’esperança encara és possible. Com en aquell memorable poema dedicat a l’enyorat César Simón, que es clou així: “I canta el que hi veu/ amb versos que encenen/ petites escletxes en la tan llarga nit.// I diu veritat.// Puix diu ombra.” Un nom, un llibre, una veritat, que honoren una literatura.